EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 13/05/2017

El cel, casa meva

'Al cel' de Jacint Verdaguer. Edició de Pere Tió i Puntí. Edicions Verdaguer. 216 pàg. / 18,50 €

Jordi Llavina
3 min
El cel,  Casa meva

“Sempre que miro el cel / me sembla casa meva ”, diuen dos versos d’aquest llibre pòstum de Jacint Verdaguer, el gran líric renaixentista català. Uns altres, ben avançada la lectura, diuen: “Quan volaré per l’estrellada, / blanc ametller que hi veig florir, / de l’etern maig dolça primícia?” Al Cel -el curador justifica l’ús de la majúscula per al substantiu- es publicà un any després de la mort del poeta, i és una mena de continuació de Flors del Calvari. Compost de poemes generalment breus, que adopten molt sovint la forma del romanç, en escriure’l, Verdaguer no era aliè a les penoses circumstàncies que havien marcat la seva vida. Però aquest cop no refereix el pregon dolor per la seva degradació, i rarament hi expressa cap retret, llevat, potser, d’alguns versos d’Excelsior : “Si alguna finestra s’obre / com boca de carreter / és per escopir-me oprobis / i clavar-me al front los trets”. En Al Cel, com explica Pere Tió i Puntí en la seva exemplar introducció, l’actitud del poeta és una altra: més aviat, la d’alçar els ulls a la volta celeste en cerca d’un paradís que, aquí a la Terra, se li havia revelat del tot impossible.

Cants d’enyorança

Cants d’enyorança Per a mi el més fascinant de l’obra és la convivència entre el to incondicional d’aquella fe mantinguda contra els elements i la clarividència diguem-ne astronòmica del poeta (d’aquest interès científic, Verdaguer en poua versos molt delicats). El cel, amb tota la seva lluminària, l’esglai de l’Univers -i l’esglai del temps, el de l’eternitat...-: tot això no és, tan sols, un marc elevat, august, per a l’expressió definitiva del líric, deslliurada per sempre de “les vanes coses, / vanitat de vanitats, / d’aigua tèrbola bambolles”, sinó que representa un veritable tema. “Vull anar al cel, per això n’he escrits aqueixos cants d’enyorança”, confessa en el pròleg. I una de les poesies més justament conegudes del recull, Plus Ultra, ho exemplifica amb uns versos que poden dur a la memòria els cèlebres versicles del Gènesisobre la fundació de l’Univers, i, encara més, aquells altres versos tan citats d’Eliot, però que, en el cas del de Folgueroles, tenen un altre objectiu: “És sols lo començament / lo que prenies per terme”. ¿Què diu, aquest lúcid poema? Comença així: “Allà dellà de l’espai / he vist somriure una estrella / perduda en lo front del cel”. El poeta es pensa que l’estrella que ha detectat és l’última de totes. Però ella mateixa li respon que no: “no só més que una llanterna / de la porta del jardí / que creies tu la frontera”. A continuació, venen els versos que he transcrit suara. I, tot seguit, aquests altres: “L’univers és infinit / pertot acaba i comença”. És un d’aquells poemes de gran alè, com ho és, entre molts altres, el reconegut Sum Vermis de Flors del Calvari.

Verdaguer, el nostre primer poeta modern, ha tingut la sort de cara des d’un punt de vista acadèmic i editorial. La Societat que du el seu nom, per mitjà de la col·lecció Verdaguer Edicions, està duent a terme una feina ingent pel que fa a la divulgació de les diverses obres de l’autor, volums dotats d’un valuós aparat crític. Colossal resulta, igualment, la feina que desenvolupa, des de fa més de trenta anys, el doctor Narcís Garolera, insigne verdaguerià, editor escrupolós que ens ha fet estimar i conèixer molt millor aquest gran poeta.

Al Cel és lluny de la intenció, i a parer meu de l’excel·lència, de les grans obres de l’autor. Però, en canvi, el seu vers -dreturer i cantaire- serva sempre un commovedor batec humà: “Ja hi he navegat prou / per les mars de la terra [...] anem-se’n, barca meva, / cap a la mar del cel / avui que està serena”. El to també és serè. El jo es converteix en una mena de bus del firmament ( Què en trac? ). Sempre, però, se’ns presenta com una mirada desficiosa, assedegada de realitat més alta, la de l’ànima que se sap desaferrada de les coses de la Terra, del temps del món, disposada a ingressar en el paradís: “La llum del dia és per mirar la terra, / la de la nit per contemplar lo cel”.

stats