Crítica
VÍCTOR OBIOLS

Posar la vida en veu

'Deshora' de Joan Puigdefàbrega. Edicions 62. 96 pàg. / 15 €

Joan Puigdefàbrega / FRANCESC MELCION Zoom

El Premi Ferrater, com se’l coneix col·loquialment, per abreujar, no ha arribat encara a la majoria d’edat però s’ha distingit sempre per premiar noms consagrats -o consagrables- i per posar en valor autors pràcticament inèdits o desconeguts del tot. El resultat avui dia és un catàleg que fa patxoca. I enguany la sorpresa és notable, perquè, tot i haver editat algun llibre, i malgrat que no pertany al món de les lletres, Joan Puigdefàbrega destaca per la seva solidesa i qualitat. Com diria el malaguanyat Carles Miralles, “aquí hi ha un poeta”. Perquè trobar és cantar la troballa (amb veu timbrada, això sí), i poetitzar és expressar obliquament -o no- tot el que ja sabem -o intuïm- però que, transfigurat per una concatenació hàbilment filada de formulacions felices, ens arriba com de nou.

Diríem que el combinat que fa aquesta poesia singular és l’encertada i polida costura de llengua neta, endreçada i justa, amb certs joiells lèxics interessants, mixturats amb una especulació filosòfica (física i metafísica) de volada i ben trenada (l’estupor, el meravellament dels antics fets amb una perplexitat moderna) i afegim-hi uns escrúpols de girs col·loquials i expressions a ran de terra. Tot plegat servit en un filat de versos amb particions sil·làbiques insòlites que creen visualment un efecte de consecució, de discurseig poètic liquat i imparable, a raig, i alhora concís i contingut. Diu Jordi Cornudella que la distribució formal dels versos entra en tensió amb la prosòdia, i és cert, però en canvi la fluència rapsòdica no se’n ressent.

Prestidigitador del pensament

No sé si Josep Pla remugaria, com va fer justament amb Gabriel Ferrater, a qui va retreure, després de llegir les seves poesies, que no escrivís prosa en lloc de versos “amb aquella mica de musiqueta que hi posava”. Però és que la gràcia de Puigdefàbrega diria que és el fet que identifiquem el seu pensament potent amb aquesta mena de carrolls de versos que van caient entrellaçats, encadenant mots en un bull de conceptes i imatges, com un prestidigitador que, més que dits, fes córrer els pensaments filats en vers, amb cabal d’imaginació i magnificència d’idees.

La densitat conceptual i el control de la llengua formen un trespeus amb la capacitat per encendre uns escenaris metafòrics extraordinaris. El poeta ens convenç d’estar en possessió d’un saber veritable; fonedís, però veritable. Resol en imatges d’alta volada, amb un no sé què de lírica italiana postcrepuscular, com el compositor que resol una seqüència harmònica de manera brillant.