Crítica
VÍCTOR OBIOLS

‘Paraula’ vol dir ‘baula’

'La força del torrent' de Bernat Cifre. El gall editor. 90 pàg. / 12 €

‘Paraula’ vol dir ‘baula’ Zoom

No ens cansarem de lloar la feina que fan petites grans editorials com El Gall Editor, que des de Pollença ja fa anys que contribueix a nodrir la vida literària amb un catàleg que és farcit de coses de qualitat, tant d’autòctons com d’autors traduïts, allunyat de la cridòria mercadotècnica que envaeix de miasmes els espais públics. És així com ara podem descobrir un poeta sorprenent, Bernat Cifre, que no és precisament un júnior -va néixer el 1935-, que es fa llegívol per l’excel·lència i mestria del seu vers, i per la capacitat de passar de l’himne a la sàtira i de la bagatel·la a l’elegia, amb una perfecció i una elegància espaordidores. Perquè “paraula vol dir baula”, i “parlant, els cors es lliguen”, com diu en el sonet honorant la figura de Francesc de Borja Moll, el gran filòleg. I aquesta deu ser la comesa de qui sent la vocació de la paraula: fer la seva baula per afegir-se a la cadena. En un pròleg ben instructiu, Gabriel de la S.T. Sampol ho explica amb justesa. Cifre no és tan sols un epígon de l’Escola Mallorquina; el poeta ha fet seva la tradició i “ha trobat la seva pròpia veu”. O com diu Nicolau Dols, Cifre, combinant formes clàssiques amb imatges del tot modernes, “conquereix nous territoris i fa créixer el gènere”. I el resultat és verament extraordinari. L’editor ha volgut col·locar com a proemi el poema Pòrtic, pel que té de divisa o manifest: “El vers cerca expressiu, rentat, planxat/fatiga de cisell, turment de llima”.

Certament, la perfecció formal de l’autor és tota una declaració d’intencions, i els tercets del sonet són eloqüents: “Oh tu, que de les lletres fas misèria,/i tu, que, del desordre, en tens la dèria,/sens compàs de mussol, ni cant del gall...// ‘Vers lliure!’, proclamau. I vos surt prosa,/a trossos o bocins, jamai ben closa./Cap música de mots, d’accents cap ball”. Una defensa estètica que esdevé ètica: la llengua, se l’ha de tractar bé. I qui no tingui talent, traça i ganes de picar pedra, que ho deixi córrer, o almenys que no castigui el lector amb els seus versos. Ell fa befa del mal anomenat “vers lliure” quan no és més que “prosa trinxada”, que en deia Auden. Els poemes juganers són impagables, com el Sonet col·loquial, on detecta el decasíl·lab que diu inconscientment la veïna botiguera: “M’han fotut un saquet de patató”, i munta, a partir de l’anècdota, un sonet impecable. Sampol en diu “oïda absoluta mètrica”, que és el mateix que li passa a Carles Morell. El cicle de sonets dedicats a la memòria de la mare són commovedors.