Jaume Huch, l’editor de l’Albí, l’infatigable berguedà, escriptor multigenèric i de raça, afegeix una nova peça al seu trajecte. El poema que fa d’epíleg del recull enclou potser tots els missatges que es van desgranant al llarg dels poemes del llibre, llevat del que fa de pròleg (No et veig ), on sembla que s’adreci a un déu personificat, o al Destí, o al déu del destí mateix. Un poema com un incipit, que pica alt i ens situa, d’alguna manera, in medias res. Sabem des dels compassos inicials que ens les hem d’heure amb un poeta que interroga amb profunditat i que parla des d’una llengua densa, extremosa i sospesada. Però comencem, si se’ns permet, pel final, pel poema que dóna títol al recull, Rere els vidres, en el qual no es dóna resposta a la pregunta del primer poema, o és una resposta tan el·líptica que ens deixa suspesos en el desfici que és, de fet, allò que constitueix la matèria de vida: la cerca de la llum. El subjecte que parla quedarà embolcallat pel silenci “rere els vidres”, potser a l’espera d’un nou esclat de la paraula. Tanmateix, quina era la pregunta del poema inicial? “Puc ser només un trist ninot/ que espera el seu ventríloc?” És una pregunta brutal, que va al moll de l’os de l’experiència humana del llenguatge. Si som un ninot sense ànima, i només podem optar a rebre vida d’una veu interposada, d’un ventríloc que no ens pertany, que ens manipula, amb el qual ens hem d’identificar sisplau per força, vol dir que alguna cosa falla. El poeta vol trobar la seva veu autèntica, sigui ronca (com la vinyoliana) o atiplada, però que sigui la seva.

Contrastos

La secció “L’univers serè” és plena de contrastos. Els poemes semblen contradir a cada pas la serenitat evocada en el títol. Sota l’ombra d’Ungaretti, el poeta no s’està de res, i, amb aquest sentit escalar del vers, sovint partit en dos nivells, com si li calgués descendir i crear graons visuals que es van carregant de significació, ens etziba: “¿És vivint com paguem la mort,/criatures deixades de la mà/d’un déu inexpressiu/abocades al somni/d’atènyer el sentit/de l’existència?” I ja en la secció “Teló endins”, que ens remet a l’escena teatral (de tantes ressonàncies literàries, “l’argument de l’obra”, “el gran teatre del món”...) ens arriben els “Poemes en brut”. Ja vindran a continuació els bells haikus (“frisosa fletxa”)i els “Poemes en net”, de dicció fonda. Vivint “en brut” tenim certeses com “res més que això no passa”, però, al final: “no sé qui sóc si ja no tinc cap música”.