Critica
VÍCTOR OBIOLS

Imponent sense desmesura, consistent amb gracilitat

'Aquí, on passa tot' de Pere Antoni Pons. Bromera. 34è premi Maria Beneyto. 80 pàg. / 15,20 €

Imponent sense desmesura, consistent amb gracilitat Zoom

Aquesta és la divisa que Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), home de lletres de consolidada trajectòria, amolla en un dels epigrames que titula genèricament Impassos, píndoles de saviesa apotegmàtica; el que duu per títol Escola d’escriptura. L’autor s’até a la divisa durant tota l’obra, sense fissures, amb vigoria expressiva i mà mestrívola. Perquè en aquest gènere poètic (anomenar-lo “poesia de l’experiència” seria reductiu però ens fa servei per entendre’ns provisionalment) la qüestió més important és el to. I Pons reïx a donar-lo, imposant-lo (sense desmesura), i dotant els poemes de consistència (amb gracilitat). I no és gens fàcil, perquè aquesta via poètica té un perill immens, que només pot evitar un poeta dotat, que és la banalitat.

Afortunadament, Pons té ben agusat el sentit del to, que vol dir consciència d’una dicció atemperada -en clau conversacional-, sentit de la construcció poemàtica, enginy verbal (que va sovint de bracet de la ironia), i perícia en tot allò relatiu als efectes retòrics. Tot plegat dona com a resultat uns artefactes verbals que funcionen a la perfecció. Pons no està interessat en la poesia com a revelació, com a forma de deliri o aventura cap a l’insondable (tot i que quan ho considera necessari explota amb magnificència el poder de la imatge). El seu plantejament és més modest, però potser per això més difícil. Vol proporcionar allò que Joan Ferraté deia que cercava en la literatura, teca, o allò que fa poc ha expressat Xavier Antich en un article: “Llegir és viatjar sense sortir de casa”.

El domini de la dicció

Però, naturalment, les peripècies vitals d’un individu, les seves especulacions filosòfiques, les reflexions polítiques (de biaix), l’anàlisi del seu sistema emotiu, el seu caient confessional, només tenen sentit “literari”, és a dir, només es deixen llegir, si és capaç de formalitzar tot aquest conglomerat en un objecte d’art convincent, que és el poema reeixit. I això Pere Antoni Pons ho aconsegueix amb escreix. L’aparent espontaneïtat estilística es fa creïble gràcies al domini de la dicció. Personalment em recorda un poeta avui tristament oblidat dels anys 70, Josep Elias (qui el reeditarà?). Una poesia sàvia, que ens parla de tu a tu -tot i exigir-nos una complicitat en la cultura literària-, una poesia, per dir-ho curt, de caire moral; és a dir, que mira la conducta humana, i sospesa els valors i qualitats que donen -o han de donar- sentit a la vida. En el poema Morrison ens hi podem emmirallar uns quants, els qui fórem “espies en la casa de l’amor”.