Crítica
VÍCTOR OBIOLS

Foc mata foc

'Va durar' de Xavier Zambrano. Viena. Premi López-Picó de la Vila de Vallirana. 80 pàg. / 11 €

Foc mata foc Zoom

S’ha dit que la poesia no s’acabarà mai (no perquè ho digués Joan Maragall) sinó perquè en l’ADN de cada individu de l’espècie Déu hi ha fornit la marca que permet desenvolupar llenguatge, i aquest és, també, corbat com l’espira d’una closca univalva, i té potencialitats infinites. Per aquest motiu tenim avui aquí Xavier Zambrano. Quan ell posa per títol al seu nou llibre Va durar podia haver dit “fotografia de la temporalitat”, “infinit immòbil” o qualsevol altre element lingüístic relacionat amb camps semàntics que evoquin conceptualment la física, el temps i l’espai quàntics, o bé els mons de l’energia que mou els estels. Però amb una consciència molt diàfana ha usat un pretèrit perfet en la tercera persona del singular, que predica la durada d’“allò”, i allò és el que mostra la fotografia de París: “Abraçats l’un amb l’altre” (no l’un a l’altre). I ha dit: “A les fotografies, però, em revelaré com érem aleshores a París”. Érem o estàvem? I a la cloenda del poema el revelatge esdevé revelació: “Jo visc allà on peixen les ombres, / en el bany d’atur de l’àcid acètic”.

Nascut a Sant Sadurní d’Anoia el 1977, Zambrano ha publicat dos llibres abans que aquest, Malvestats i paisatges (2014) i Marxarà el circ (2015). El poeta opera potser per intuïció, com un cec borgià a les palpentes, però és capaç d’arribar a la troballa definitiva, àdhuc afegint-hi el component poètic de l’ambigüitat: si el verb és transitiu, qui és que peix les ombres? Els homes? I si són elles, les ombres, que forneixen aliment? A qui? A nosaltres, és clar. La peripècia vital ha quedat fixada en el “bany d’atur” del revelatge, i el “jo” viu allà. Quina gran aportació poètica a l’experiència tòpica de la contemplació de fotografies del nostre passat! Una indagació feliç en els mecanismes de la memòria.

Un nou alquimista

Zambrano ha vingut per quedar-se, si és que mai havia marxat. Tant en la primera secció ( Hotels ) com en la segona ( Postals perdudes ), els pretextos queden sempre superats per la substància, pel solatge, el capmort alquímic, la “cremor d’intents”, com ell en diu. Es tracta d’un poeta natural, no preocupat per la pruïja formal sinó per l’aflorament de les fórmules denses, per la imatge justa, pel llampec. La seva guia és “una pàgina arrencada a l’enciclopèdia del goig”. I, amb tot, hi ha moments d’un formalisme excels: “Soberga és la joia / al fons de la sitja. / El blat dels dies la cobreix d’or fals”, i de grans intuïcions. Llàstima que ha faltat una darrera correcció (una “termita” que ha de ser un “tèrmit”, un adjectiu (“vòmic”) usat com a substantiu, etc.). Apunteu: Zambrano. “L’art és un tombarolo que profana, destrona el sentiment i cava fondo”.

Més continguts de llegim