crítica
VÍCTOR OBIOLS

Aquesta salut mineral dels fascinats

'Amb la maror' de Sebastià Perelló. Lleonard Muntaner Editor. 98 pàg. / 12 €

Aquesta salut mineral dels fascinats Zoom

Josep Carner, a qui va atorgar-se-li -no sense un grau evident de gasiveria, aquesta tara tan nostrada− el títol de príncep dels poetes, puix que el de rei li esqueia amb molta més justícia, va regnar sens dubte en el domini de l’anomenada fal·làcia patètica, la famosa figura literària. El fet és que el poeta de Costitx, Sebastià Perelló, usa aquesta eina en la qual Carner -el rei− excel·lí, i ho fa amb la mateixa naturalitat, infonent en el lector la mateixa sensació que infon Carner: la de trobar-se davant d’un posseït pel llenguatge, que encarna les coses i les fa anar al seu ritme de dansa i giragonsa sense cap fals moviment. Que no vol dir que no hi hagi artifici -en el sentit noble de la paraula-, feina fosca (o clara) a l’obrador. En aquesta “fal·làcia”, el costitxer és tan lapidari i oracular com el que més: “Quan els noms ronsegen / i els pins donen la paraula / de no desdir-se de l’ombra que alcen, / cau el dia”. És clar que els pins no poden desdir-se de res, però què seria la poesia si no pogués posar en moviment especular la realitat bategant que l’envolta?

El mirall stendhalià pot moure’s de lloc i fer reflex de qualsevol superfície. Després, el vatesja s’ocuparà de fer el viatge endins, un cop explorat a fons l’enfora. Perelló, de qui caldrà parlar amb calma algun dia, encén l’esca de la interlocució. És a dir, el seu lector es veu impel·lit a interrogar-se primer perquè s’endinsa en un avenc intricat de llengua, i vol respondre després, i desitja furgar i tornar a escoltar la veu que es desprèn d’aquesta maror, que és més agitació de l’esperit que no remor de mar.

El poema central que dona títol al recull, en quatre seccions, és prou explanatori. És amb la dicció perelloniana del Gran Estil, hereu de Joan Alcover (i Ramon Llull, i Paul Celan, via Arnau Pons), que crea i deixa fet i imprès un poema d’antologia. Perquè Perelló té aquella facilitat picassiana per a l’expressió -en el seu cas lingüística-. Tot flueix, tot canta, no fa angúnia en cap moment, res no ha estat forçat, més que en la força indagatòria que l’orienta. I és en aquest sentit que parlàvem de poder oracular: el poeta es deixa dir, és mitjancer, i el discurs flueix, sempre vigilat de prop. L’art del podador n’és una vida lleugera, diu la cançó. Per què? Perquè pot caure quan s’enfila? Mes Perelló sap ressuscitar. I dir: “A l’espinada esquerpa del lloc rost / m’hi creix la claror dels dies que fugen”. o “Aleshores s’agleva la set de dir / aquesta sang ullada del foscant”, o “Allò que vols dir t’ultrapassa”.