El vessant com a arquitecte de Joan Margarit també apareix a Des d’on estimar : “Somiava que havia de fer el càlcul / d’un edifici d’un miler de pisos / i no hi havia fonament / capaç de suportar-lo”, diu el poema Babel. A més dels neguits del propi ofici, l’autor també mira amb ulls crítics Barcelona: “Què pot, encara, unir-me a una ciutat / a qui li veig la cara maquillada / com d’una mare morta?”, diu en un poema titulat Barcelona. “Pots fer servir tot el maquillatge que vulguis, però no t’oblidis del que és fonamental -insisteix el poeta-. Això no vol dir que jo vull que tothom sigui un franciscà. Vol dir que no ens hem d’oblidar dels fonaments”.

“El que sempre ens ha salvat als humans ha sigut el sentit comú, que no vol dir deixar de fer l’innecessari sinó no perdre de vista el necessari, què és i quina atenció requereix”, afirma.“No he vist mai cap bon poema que no fos una defensa del sentit comú, per això els avantguardistes han fet tan pocs bons poemes. Les avantguardes van estar molt bé per crear llenguatges nous, però no per fer bons poemes. No recordes un poema avantguardista, recordes els que no ho són. De Salvat-Papasseit, no recordes els cal·ligrames, sinó versos com «Heus aquí: jo he guardat fusta al moll», de Nocturn per a acordió ”.

Margarit també va dedicar un poema al seu mestre més destacat en el terreny de l’arquitectura, Josep Antoni Coderch, a qui va dedicar una elegia: “He tingut molt pocs mestres. La postguerra no va ser una època de grans mestres. Però vaig tenir Coderch, el millor arquitecte que hem tingut després de Gaudí. Una vegada em va dir que una casa no havia de ser ni sumptuosa, ni feta en va, ni original. Després em vaig adonar que no només m’estava parlant de l’arquitectura, sinó que també ho puc afirmar-ho de la vida”.