14/01/2017

“La píndola ideal és no tenir pèls a la llengua”

3 min
“La píndola ideal  és no tenir pèls  a la llengua”

“Veig senyals inequívocs de grans convulsions. Les vaques mufen. Els tords van escalius. L’autoritat ronseja. Pocs funerals són multitudinaris. Ja no queden crancs peluts ni coristes. En Putin és expert en arts marcials. Jo no tenc els cabells color de llimona. El món es mou a base d’embolics i de subtítols. Tot un real quadre clínic. [...] He de ser més sinuós, més astut.”

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és l’autor de Ciutat de ningú (Meteora), un delirant monòleg interior. L’home que parla és José Ramon, fill d’un falangista joseantoniano fins al final, del qual conserva unes fotos comprometedores que creu que li volen robar. Viu acompanyat del seu gat Spencer i d’un telescopi. I del record lasciu de la tia Olga, que feia l’amor amb capellans. És hipocondríac, creu en els extraterrestres, beu infusions. La seva és una mena de bogeria poètica rere la qual s’amaga una lucidesa múrria, nostàlgica, immobilista.

“Els diaris emmerden, maçolen, manipulen, van a la seva, plens d’imputacions i de faltes d’ortografia. Llavors, per disfressar-ho, parlen de necrològiques, de trivialitats, de comerç just, de telesèries. Ells ben alerta a assumir cap error o fer-se la més mínima esgarrinxada”. “Tothom vol ser europeu i ningú de casa seva. L’àvia diria que hi ha mar de fons. Fan falta manaments i un poc de tendresa”. “Què feim amb els falsaris, amb els complots, amb els lladrocinis, amb els imams, amb els manters, amb l’excés de càrrecs, amb els separatistes, amb l’aluminosi, amb certs redactors, amb la manca de censura, amb els que timbalegen, amb els que tenen ferro a l’ànima?” “Com enyor aquells dies que les persones s’empolainaven, menjaven crispells, sortien a la fresca, no apuntaven amb el dit, celebraven els prodigis, respectaven els avis, tenien un hortet, anaven en bicicleta, visitaven els malalts, resaven en família, pastaven cada setmana, s’enviaven records o paners de codonys i, en passar per davant d’un lloc sant, es treien el barret”. “De morir, no ens en podem escapar. Si no fos cert, el nostre destí consistiria a ser animals prehistòrics”. “La gent ja no escriu cartes ni sembra lletugues. L’amor no és modern”. “Mai no hauria d’haver deixat d’anar a missa i als actes pietosos. Amb tot, l’Església i jo no som irreconciliables”. “És el que jo dic sovint: ¿on volen anar a parar alguns articulistes amb els seus discursos? De deu, nou no han llegit ni les primeres línies del Kama Sutra o de la Divina Comèdia. Pontifiquen, exsecallen, remuguen, sense to ni so. En aquestes circumstàncies, és inútil recórrer a la imparcialitat. O parlar de primeres vedettes i d’exlibris. Són temps obscurs, de falsos testimonis, de profecies i malediccions. El paisatge mateix fa feredat i em lleva les ganes d’obrir la bústia”. “¿Ens arribarem a menjar els uns als altres? No és un tema de manual”. “És el que tenim, males notícies i referèndums”. “Hi ha molts gargots, molta rutina dins els ambients culturals. El sol no hi entra i no hi creixen orquídies. Massa bestseller sense codi de barres”.

I així va dient, sense aturador, torrencial. Tot mesclat, records personals, opinions extemporànies, intuïcions fantàstiques. Viu en el passat -sí, la guerra, encara!-. O, com diria Obama, en la seva bombolla. Anava per capellà, el pare temia que fos homosexual. Te’l pots imaginar pulcre, lasciu, decadent, solitari. Vidal Ferrando s’ha tret del barret, gràcies al seu amor per les paraules, un boig inofensiu producte dels nostres temps convulsos. Val la pena coneixe’l.

stats