Per primera vegada en català, gràcies a l'esforç de LaBreu i la traducció de Francesc Permanyer Netto, es publiquen les miniatures completes d'Aleksandr Soljenitsin (la primera sèrie va ser escrita entre el 1958 i el 1960, i la segona entre el 1996 i el 1999), juntament amb dos relats més llargs, Quina llàstima i Un incident a l'estació de Kotxetovka. En l'original rus el conjunt de miniatures es diu Krokhotki, i és una paraula inventada per l'autor per designar afectuosament unes peces molt curtes, com si fossin els seus fills més petits. En català, en canvi, el volum porta el títol de Vergonya, manllevat d'una de les miniatures i relacionat amb un missatge moral que hi ha en molts d'aquests escrits, que per l'expressivitat pintoresca del seu llenguatge, el seu to entre líric i profètic i la gran varietat d'imatges i colors es podrien considerar poemes en prosa.

És cert que alguns traspuen indignació davant dels estralls que l'època soviètica i la tecnologia moderna han causat al paisatge natural de Rússia, però també hi ha altres sentiments, més rics i complexos, com ara una tendresa solemne, gairebé reverencial cap als animals, barrejada amb la nostàlgia naïf d'un temps en què hi havia més complicitat entre ells i nosaltres. Així, La manera de moure'ns comença dient: "Que potser no teníem els cavalls, [...] que juguen arquejant la gropa i fan retrunyir les peülles amb deliri; que tenen crineres tan esbullades i ulls ardents i intel·ligents? ¿Que no teníem el camell, el cigne de dos geps, el savi parsimoniós de llavis molsuts que esbossen un somriure maliciós i sagaç? ¿I que no teníem també el ruc de musell negre, [...] i la tendresa i la vivacitat de les seves orelles?" I acaba amb la conclusió que hem renunciat a tots ells a favor del cotxe (no anomenat directament, sinó descrit com si fos un monstre mitològic, amb metàfores d'una eloqüència esgarrifosa) perquè ens hi assemblem més.

Soljenitsin insinua contínuament, amb una convicció despietada, que l'home modern i civilitzat és inferior a la natura i que hauria d'aprendre a ser més fort, savi i valent, però alhora sembla que la natura només el commou quan hi veu el reflex de l'ànima humana. En un altre text, el narrador es queda meravellat davant la resistència d'un arbre esberlat per un llamp, amb mitja soca caiguda i l'altra meitat que aguanta dreta durant tot un dia, i tan bon punt enllesteix la descripció d'aquest prodigi, el compara amb les diferents actituds que pot tenir l'home davant d'una desgràcia. L'home, per descomptat, és genèric; l'arbre, en aquest cas, és real. El 1998, mentre Aleksandr Sokúrov feia el documental Converses amb Soljenitsin, rodat al poble on l'escriptor tenia la seva casa de camp, a prop de Moscou, Soljenitsin el va portar a passejar al bosc i li va mostrar l'últim tros que quedava d'aquella soca. "És l'arbre que he posat en una de les meves Miniatures ", comenta, tot cofoi, i la càmera enfoca la seva mà rugosa que acaricia l'escorça amb la satisfacció d'un propietari. Sokúrov, que de tan bé que s'hi adapta sembla una prolongació del seu interlocutor, li diu que un arbre podria formar part d'un llenguatge superior amb què algú ens diu coses que no sabem interpretar.

Soljenitsin diu que sí amb el cap, com si l'altre li hagués llegit el pensament, i de cop i volta deixa anar un somriure franc i feliç, inesperat en una cara tan seriosa. Potser si les miniatures també somriguessin així, almenys de tant en tant, serien una obra del tot rodona.