PERE ANTONI PONS

El periodisme com a gènere superior

El periodisme Com a gènere superior / AFP Zoom

David Remnick és el director de la revista New Yorker. També és un dels seus millors escriptors. Foguejat com a corresponsal del Washington Post a la Unió Soviètica entre el 1988 i el 1992, una experiència que li va permetre escriure l’impressionant La tumba de Lenin (Debate), Remnick té una paleta d’interessos molt eclèctica. Inclou des de la política fins a la literatura, passant per la mateixa professió periodística o les vicissituds de dos països als quals està vinculat personalment: Rússia i Israel. A Reportero reuneix onze perfils i un reportatge publicats entre el 1997 i el 2012, i hi fa un desplegament notable de virtuts periodístiques: versatilitat intel·lectual -és igual de creïble i penetrant quan escriu sobre Bruce Springsteen que quan escriu sobre Benjamin Netanyahu-, finor en l’observació sociomoral i l’anàlisi política, empatia humana i habilitat no tan sols per explicar la realitat sinó també per narrar-la amb una prosa concisa i expressiva.

El model dels perfils de la New Yorker està molt fixat. L’objectiu és oferir un retrat panoràmic però alhora detallista -biografia professional i caràcter íntim- d’un personatge rellevant. Els perfils de Reportero sovint parteixen d’un pretext d’actualitat: el de Tony Blair l’agafa en plena campanya electoral per obtenir un tercer mandat, el de Don DeLillo està fet just després de la publicació de la seva millor novel·la ( Submón ) i el de Vaclav Havel va aparèixer poc després que deixés la presidència de la República Txeca. Com que la New Yorker és una bèstia periodística singular, sempre pendent de l’actualitat sense ser-ne mai esclava, també hi ha perfils fets sense motiu aparent: veiem el de Philip Roth sense cap nova novel·la per presentar; el d’Alexander Soljenitsin és el perfil d’un tòtem en procés de retirada o arraconament, i el d’Al Gore es va publicar quan ja se sabia que el candidat demòcrata a les eleccions del 2004 seria John Kerry. Menys actual, impossible. Tret que convinguem que el que és interessant sempre és actual.

Remnick té accés directe a tots els personatges que retrata; també pot entrevistar molts dels seus amics, col·legues, enemics i rivals. Això li permet recollir una quantitat ingent d’informació sobre el lloc on viuen -el desert d’Amos Oz o la luxosa casa de Gore, “donde hay menos libros y más televisores de lo que cabría esperar ”-, sobre les seves famílies -en aquest aspecte, la història de Netanyahu és insuperable- i sobre la seva manera de fer i de ser. Aquesta proximitat personal enriqueix molt els textos. El perfil de Katharine Graham, la mítica propietària del Post, traspua una calidesa plena d’arestes impossible de detectar i de reproduir si no l’has escrutada de prop. L’astúcia narrativa amb què Remnick organitza tot el material que maneja no és una virtut menor. Tampoc no ho és el bon ull amb què tria les frases que defineixen els perfilats de manera més gràfica. “ Soy como un médico en una sala de urgencias, y yo soy la urgencia ”, diu Roth per explicar el seu frenesí creatiu. I així il·lustra un periodista rus el tarannà de Putin: “ Reacciona a las críticas como una persona del KGB ”.

La pregunta de si Remnick és crític o amable amb els perfilats és improcedent. No vol jutjar, sinó comprendre i fer entendre: per això la seva mirada és desapassionada, intensa i incisiva. La coberta de l’edició espanyola de Reportero usa una frase elogiosa del New York Times Book Review: “ Los artículos de David Remnick son literatura ”. Ximpleries. Són més que literatura. Són excel·lent periodisme.