La passió de salvar els mots i retornar el nom de cada cosa

La passió de salvar els mots
 I retornar el nom de cada cosa / GETTY IMAGES Zoom

Eugeni S. Reig potser és la persona que avui treballa amb més passió, honestedat i altruisme perquè el valencià -entenent valencià com un dels noms del català- no es dilueixi en el que Salvador Espriu anomenava, irònicament, “l’aiguabarreig de les civilitzacions superiors”. Reig no para i va acumulant material. Per això els seus llibres es van fent gruixuts, com ho és aquest: la reedició més actualitzada del que el va donar a conèixer el 1999, Valencià en perill d’extinció.

Reig va néixer a Alcoi el 1942 i des de sempre ha sigut un col·leccionista de paraules i frases, però no es va convertir en una màquina de divulgar la llengua -ara ho fa setmanalment al butlletí digital InfoMigjorn- fins que va trobar el temps i la motivació per anar més enllà. El primer el va obtenir gràcies a una oportuna prejubilació com a enginyer de Telefónica; i la segona va néixer de constatar que els joves del seu entorn parlen un valencià empobrit i castellanitzat, que ja té ben poc a veure amb aquella llengua rica i genuïna que ell va mamar.

Claredat expositiva modèlica

Això el va empènyer a convertir el material arreplegat en un valuós diccionari complementari, que té la versió més reeixida i definitiva en les més de 2.000 entrades d’aquest El valencià de sempre que ara publica Bromera. Complementari vol dir que conté tot el que els altres han negligit, i també vol dir que, a diferència dels refregits -dels calcs gairebé literals, en definicions i exemples- a què ens tenen tan acostumats la majoria, aquest és un diccionari personalíssim, que traspua amor per la llengua, i d’una claredat expositiva modèlica. El lector hi aprendrà paraules i expressions, però aprendrà, al mateix temps, a estimar-les. Reig no peca mai per defecte i es complau a oferir-nos-les ben vives en llargues citacions de la millor literatura valenciana.

El vincle de Reig amb la riquesa lèxica està empeltat de la paraula viva de Joan Maragall. Reig, com el gran poeta barceloní, sembla que no s’acabi de creure -que prefereixi no creure’s- que el lligam entre significat i significant és arbitrari. I així com Maragall afirmava que una llengua viva s’esterilitza quan se sotmet a gramàtica, ell també veu l’actual estàndard -el valencià de l’escola- com una arma de doble tall per a la llengua genuïna: en part la fixa i en part l’erosiona. I és que Reig vibra amb tot el lèxic, el vol salvar tot, com hi vibren els poetes, que pouen sentit de la mera materialitat del so.

El cert és, però, que tot estàndard comporta selecció i, per tant, pèrdua de cabal lèxic; i que la riquesa d’una llengua no passa tant per tenir moltes paraules i expressions com per tenir les que necessita: una sinonímia desbordada entrebanca l’eficàcia comunicativa. Per tant, és fins a cert punt lògic i raonable que el diccionari normatiu no entri tota la riquesa lèxica que Reig aplega. A diferència de l’Alcover-Moll o d’aquest llibre, el diccionari normatiu està condemnat a triar, si vol contribuir a normalitzar la llengua.

Sigui com sigui, des de la lleialtat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la complicitat amb un dels seus grans filòlegs, Emili Casanova, Reig fa ara mateix un estret marcatge al Diccionari normatiu valencià (en línia des del febrer del 2014). No passa setmana que no proposi polir-ne definicions, afegir-hi accepcions i ampliar-lo amb un munt de noves entrades. Una feina que seria fantàstic que també fes algú a Catalunya amb el nostre diccionari normatiu.

Apassionant-se pels mots i els girs idiomàtics d’un Alcoi i un País Valencià encara per globalitzar, de vegades Reig obvia massa l’enorme dificultat de recuperar-los, d’aconseguir que descavalquin de l’ús general competidors potentíssims en un món que -a diferència del dels seus avis- viu sota el constant bombardeig de significants i significats.

Però l’encerta del tot quan afirma que no posar-los a l’aparador, que no discriminar-los positivament en els mitjans i a la literatura, equival a acceptar que es prioritzi sempre -en aquest marc social tan advers- la paraula i l’expressió forana; a resignar-se a un progressiu aprimament de la identitat de la llengua fins a fer-ne el patuès d’un castellà que, al seu torn, es va anglicitzant.