Llegim 27/10/2012

David Monteagudo "Tinc una part una mica recargolada, ho reconec"

Es va donar a conèixer fa tres anys amb 'Fin'. Des de llavors, David Monteagudo ha editat dues novel·les escrites anteriorment. Ara publica el primer llibre de contes, 'El edificio', començat abans de 'Fin' i amb material que arriba fins als últims mesos

Jordi Nopca
3 min
"Tinc una part una mica recargolada, ho reconec"

La seva trajectòria és ben singular.

Vaig començar al revés del món, escrivint novel·les grosses. La primera que Acantilado va publicar va ser l'última que havia escrit, Fin . Paral·lelament, vaig anar escrivint contes, un gènere que com a lector m'ha interessat molt des de sempre.

En un primer moment, El edificio havia de portar per títol Cuentos que acaban mal .

No és el primer llibre de contes que he escrit. N'hi ha un d'anterior pendent de publicació. Vam optar per El edificio perquè és un volum de contes molt variats, sense nexe d'unió, en què de tant en tant apareixen escales de veïns i blocs de pisos. A més, un edifici de grans dimensions és el gran protagonista del primer conte, que és el més recent de tots: el vaig escriure fa pocs mesos.

És un dels contes en què es nota la influència de Jorge Luis Borges.

Volia que fos el meu homenatge particular. Hi faig servir un llenguatge científic, gairebé notarial, però també precís (i m'agradaria pensar que també amb elegància). Per mi els quatre grans escriptors de contes són Anton Txèkhov, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar i Edgar Allan Poe.

No hi ha pràcticament cap narració que superi les deu pàgines.

Volia prescindir de tot allò que fos superflu, assumint les premisses bàsiques del conte, amb una presentació, un crescendo, un clímax i una resolució. Val a dir que hi ha també algunes narracions que, seguint la marca Monteagudo, no tenen un final definit.

N'hi ha que aposten per descripcions d'accions i situacions molt detallades.

En contes com El verraco tenia l'aspiració d'anar fins al poema en prosa. Està fet amb tota la intenció del món, de la mateixa manera que conec les possibilitats comercials menors d'un recull de contes. Vaig arribar a pensar algun títol una mica provocador com: Este libro no se lee como una novela .

Hi ha una sèrie de contes en què el narrador o el protagonista es pot confondre amb vostè mateix.

L'element autobiogràfic és present en diversos contes. En un hi surt el món dels castellers. En un altre hi apareix la frustració de no haver-me pogut dedicar al bel canto .

És El duque de Mantua : el protagonista es troba enmig d'un escenari, a punt de començar la representació de l'òpera Rigoletto . Passa molta por.

Perquè la seva actitud cap a la música no és la d'aquells concursants que s'atreveixen a tot. Sap una mica d'òpera i sap que difícil que és impostar la veu: té una responsabilitat terrible, i ha de decidir si l'assumeix.

Dos dels contes més inquietants del recull són La araña i El globo en forma de caballito . En tots dos hi ha aparicions d'elements insòlits al sostre d'una habitació normal i corrent.

El segon conte se'm va acudir perquè el meu fill tenia un globus que jo em trobava enganxat al sostre a la matinada, quan tornava de la fàbrica, i que m'inquietava força. Quan ets escriptor, d'aquesta mena de sensacions momentànies en pots treure històries potents. Sovint escric sobre el contrast entre realitat i abismes. En un context quotidià es pot obrir una escletxa que, de cop i volta, et mostri el més horrible. Molts d'aquests contes observen coses que fallen.

Hi ha personatges que s'han d'enfrontar a situacions bastant fosques. A La fiesta de la escalera hi ha dos veïns molt misteriosos. En un altre hi trobem un personatge que comença a perseguir una noia obsessivament.

Tinc una part una mica recargolada, ho reconec. La trec per cridar l'atenció o per commoure.

Hi ha un parell de contes sobre l'escriptura, també: Los homúnculos i El escritor en ciernes .

Aquí hi convoco alguns dels meus fantasmes. Durant molt de temps tenia por de ser algú que escriu durant cinc o deu anys convençut que allò era bo i que o bé no s'arribava a publicar mai o que acabava interessant a molt poca gent. També m'espantava el model de l'escriptor fantasma, que ho pensa tot -pseudònim, títol, història- i a l'hora d'escriure allò tan fantàstic no se'n surt.

Després de Fin , l'expectació per una novel·la nova de Monteagudo continua creixent. Com ho tenim?

He començat un llibre nou. La meva dona em diu que he de continuar, que els capítols que tinc escrits són boníssims... El tinc aturat, però m'hi he de tornar a posar. Des de fa tres anys visc una distorsió del procés creatiu: Marcos Montes i Brañaganda havien de ser publicades, i perquè sortissin amb qualitat havíem de tornar-les a treballar.

El 23 de novembre arriba l'adaptació cinematogràfica de Fin .

Ja l'he vista, i n'estic content. És un bon producte, fet amb intel·ligència i ofici. El final és sorprenentment fidel a la filosofia amb què vaig concebre el llibre. És molt adequat que s'estreni ara. Coincidirà amb la fi del món prevista pels maies. És curiós, però la sensació que tenim és que tot s'ensorra i tot s'acaba.

stats