UN TAST DE CATALÀ

¿Podem parlar d’un liderat sense lideratge?

Hi ha tres maneres de fer paraules noves a partir de paraules velles: l’habilitació, que es limita a canviar-ne la categoria gramatical (de dinar verb fa dinar nom); la derivació, que hi afegeix un afix (de forn fa forner ); i la composició, que de dues en fa una (de cel i obert fa celobert ).

En algun cas, l’habilitació i la derivació creen mots sinònims. Rentat i rentatge volen dir operació de rentar, i tan correcte i normatiu és parlar del rentat en sec com del rentatge en sec, tot i que l’ús més aviat afavoreix rentat. Perquè és l’ús el que al capdavall determina, amb un grau considerable d’arbitrarietat, si s’opta per un camí, per l’altre o per tots dos.

Per exemple, buidat i buidatge o assecat i assecatge són sinònims, igual de correctes i normatius, però triat no és sinònim de triatge. Encara que triat pugui esdevenir nom i significar operació de triar, l’ús no l’ha triat per fer-ho i s’ha quedat en sinònim d’ escollit.

No han faltat filòlegs que han volgut veure influència castellana en el participi habilitat, però Badia i Margarit -crec que amb força raó- afirma que designar l’acció d’un verb habilitant com a substantiu el seu participi “és un procediment propi i característic del català”.

Deu ser, però, el pes que hi han tingut els esmentats filòlegs el que explica que al DIEC ja no hi aparegui liderat -l’única forma que entraven els diccionaris precedents- i hi aparegui lideratge, cosa que pot portar a concloure que liderat és un castellanisme i lideratge la forma genuïna en català.

Crec que seria una conclusió errònia i empobridora. Errònia perquè són dos mots ben correctes; i empobridora, perquè diria que poden expressar matisos diferents. Liderat evoca més la idea d’estat, d’ocupar la posició de líder i prou; i lideratge, la d’acció, la d’exercir com a tal líder: “El Barça és a un punt del liderat” i “El lideratge de Guardiola als vestidors”. Són potencialitats del català que un diccionari no hauria d’eixalar.