Hi ha moltes històries relatives a aquest estri que fem servir els dies de pluja que anomenem paraigua. Molta gent deu recordar que, a la pel·lícula de Jacques Tati Mon oncle, el protagonista hi apareix sempre amb un paraigua, sense que plogui ni un sol dia. Va ser, sens dubte, un giny del director per tal de donar un caràcter còmic i extravagant al seu personatge, i ho va aconseguir. Potser ja no hi ha tanta gent que hagi vist l’espectacle de la City de Londres, en què tots els collblanc aqueferats, especialment els que duen bombí, porten un paraigua penjat al braç, però tampoc no l’obren mai: el bombí, certament, ajuda a suportar la pluja -en especial als calbs-, però el cas és que només obren el paraigua si han d’acompanyar algú que no en porta: un company de la feina, una dona que passa, un client privilegiat.
Però la història més sensacional que conec sobre l’ús dels paraigües, sens dubte a causa del seu protagonista, és la que va tenir Alfred Einstein com a subjecte actiu -més aviat passiu, com es veurà-. Einstein tenia dos paraigües: l’un a casa seva, l’altre a l’oficina. Un dia que plovia a bots i barrals, Einstein es trobava a l’oficina i, en sortir, no va agafar el paraigua que hi tenia. Els seus col·laboradors li van dir: “Senyor Einstein, agafi el paraigua, que plou molt”. I Einstein va respondre amb aquestes paraules: “Mirin, no l’agafaré, perquè, si l’agafo, llavors en tindré dos a casa, i cap a l’oficina”.
L’argument és d’una lògica pròpia dels genis; no, com podríem pensar, propi d’un despistat. Einstein pensava que, si l’endemà sortia el sol, llavors no tindria cap lògica agafar un dels dos paraigües que ja tindria a casa per retornar-ne un a l’oficina. ¿Podia saber del cert Einstein, home de gran lògica física i matemàtica, que l’endemà plouria altra vegada, cosa que hauria donat sentit al fet d’agafar a casa el paraigua de l’oficina i tornar a deixar-l’hi? No; de cap manera. Naturalment, passava el mateix quan sortia de casa en un dia de pluja: la seva dona li deia “Agafa el paraigua”, i ell responia igual que en l’altra avinentesa.
O sigui que Einstein, home d’infinita intel·ligència, resolia amb una lògica impecable el fet de posseir dos paraigües, l’un a casa i l’altre a la feina: no en feia servir mai cap, i així en tenia sempre un a cada lloc, a punt per si el necessitava.
