Crítica

Una paràbola contra el racisme

Crítica de 'De fora vingueren', de Matthew Tree (Columna). Traducció de Jordi Cussà. 450 pàg. 20 €

Una paràbola contra el racisme Zoom

En una visita a una universitat americana, Matthew Tree (Londres, 1958) va confessar la seva dificultat per escriure en anglès a causa de la connotació dels diferents registres en aquesta llengua, conseqüència del profund classisme de la societat del país on va néixer. Això es va solucionar escrivint en català, cosa que, de retop, li va aplanar el camí cap a una nova relació amb l’anglès. El problema, doncs, era més aviat entre Tree i el seu Londres d’origen que no pas en el llenguatge, i aquesta novel·la ho expressa de meravella. Ara bé, l’autor no escriu igual en les dues llengües que domina, com si el text sortís de més endins en la llengua materna. Per tant, no em sorprèn que aquesta novel·la, escrita en anglès, sigui pura pirotècnia estilística. Vull dir que l’autor puja un graó, juga amb recursos infinits, fa el que vol i no s’està de res, amb una intensitat i un talent notables.

L’ snug del títol original és un aixopluc, però no pas un recer al qual acudir per necessitat, sinó més aviat una cleda: un lloc protegit i tancat. El canvi de títol és adient per acostar-nos la problemàtica que s’hi planteja: el racisme atiat per la presència d’estrangers. L’acció té lloc fa anys en un poblet de vacances de l’illa de Wight. Hi passen coses que no es poden explicar gaire sense espatllar el fet que el lector vagi entenent-les a mesura que les descobreixen els protagonistes. En tot cas, el poble queda aïllat i apareixen uns negres que més o menys es fan amos de la situació. La reacció defensiva dels habitants, comandats per un metge racista -que reuneix tots els tòpics-, provocarà en definitiva un desastre. Hi ha moments cruels, moments d’humor i moments profundament humans.

La novel·la està estructurada en quatre veus. L’essencial és la del protagonista, un nen de 12 anys, que tot ho viu com a una aventura i alhora està pendent de la Lucy, una noia més gran que està colada per un altre noi. Aquesta innocència és fonamental, ja que el noi la manté fins a la joventut en els capítols finals, on descobreix que el racisme ho taca tot, ho contamina tot. Si alguna pega se li pot posar al llibre és el maniqueisme: els negres apareixen com més sofisticats i més savis que no pas els blancs. Però és que Tree té un problema irresolt amb el seu país i, en aquest llibre, hi està passant comptes.

Finalment, cal dir que el repte que ha assumit el traductor Jordi Cussà és enorme i que només algú amb un gran domini de la llengua podia encarar-lo amb èxit, com és el cas. La història flueix, salta d’un to a un altre, llisca i enlluerna. Cussà és també un gran escriptor, que entén què significa el llenguatge com a material per aixecar un univers. Que és el que resulta ser aquest Coldwater Bay de ficció, que ens interpel·la com si fos de veritat.