MINÚCIES
JORDI LLOVET

La papessa

La papessa / FIRMA FOTO Zoom

Potser el lector ha quedat confós en llegir el títol del nostre article d’avui, perquè, llevat d’un cas, mai no hi ha hagut ni papesses, ni cardenales, ni bisbesses catòliques. Però la història registra un cas, un de sol, en què el papa de Roma va ser dona: la papessa Joana. Podria ser una llegenda, i podria ser cert. Emmanuil Roïdis, atenenc, en va publicar un llibre en grec modern l’any 1886 i, anys després, Lawrence Durrell en va fer una traducció-adaptació a l’anglès, de la qual va sortir la versió castellana (Edhasa, 1977 i 2003).

El cas és que una tal Joana, filla d’un tal Gerbert, anglesos, va ser educada al primer quart del segle IX en una estricta religiositat. Com que la noia volia estudiar a fons teologia i filosofia, i això no era possible per a una dona en aquell temps, es va fer passar per home tot adoptant el nom de Johannes Anglicus (Joan, l’Anglès) i va viatjar de monestir en monestir, va anar a Constantinoble i Atenes, va conèixer l’emperadriu Teodora, i després va anar a Roma, sempre transvestida, on va ser molt ben acollit (-da) per la cúria. A causa de la seva bona reputació, Joana va ser presentada a Lleó IV, i aviat va convertir-se’n en secretària. El papa va morir, i Joana, que era certament molt docta i prudent, va ser elegida papa, amb el nom de Benet III (potser Joan VIII). Al cap de dos anys de ser papessa, Joana va quedar prenys d’una relació amb l’ambaixador Lambert de Saxònia i, un dia que anaven de processó a Sant Joan de Laterà, va infantar davant de tothom. Uns diuen que els fidels la van lapidar allà mateix, perquè la cosa, més que un miracle, semblava una profanació del càrrec papal. D’altres diuen que va morir de part. Sigui com vulgui, aquesta suplantació va obligar l’Església a prendre mesures i verificar la virilitat dels papes electes. Un eclesiàstic era l’encarregat de revisar manualment els atributs del candidat: aquest seia en una cadira amb un forat al teleret i, si l’examinador tocava i veia que hi havia tot el que hi havia d’haver, pronunciava les paraules rituals: “ Duos habet et bene pendentes ”, és a dir, “En té dos, i bé que pengen”. No ens consta que es digués res sobre l’altre apèndix, el més llarg.

Sembla que aquest ritual es va perllongar fins al segle XVI, moment en què l’Església de Roma va considerar que era un costum una mica humiliant. Però a partir de llavors, els catòlics mai més han tingut la seguretat que investeixen un papa mascle, i no femella. Molt de fum blanc a la Capella Sixtina, però sempre anirem amb el dubte de si governa la religió catòlica un home o una dona transvestida!