L'ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Un país normal amb un déu coix

PERICO PASTOR HA IL·LUSTRAT LES DESVENTURES DEL DÉU HEFEST PER A L'EDICIÓ DE PROA DE 'LES CRÒNIQUES DEL DÉU COIX'. / PERICO PASTOR Zoom

LA IRA DELS DÉUS

Hi ha vegades en què sentim intensament la sensació de ser un país normal (encara que ens faltin unes quantes característiques bàsiques que ho confirmarien). En l'apartat cultural, i més en concret, en la literatura, ja fa temps que tenim la normalitat a tocar de la punta dels dits. Les nostres editorials, per bé o per mal, són d'una anormal normalitat. Ja ho hem dit més d'un cop, és extraordinari, per exemple, tenir Paul Auster, Richard Ford, Ray Bradbury o el darrer premi Goncourt traduïts al català gairebé al moment. Cap altra minoria sense estat pot dir el mateix.

Ara bé, quan sentim intensament aquesta sensació de normalitat (una normalitat, d'altra banda, que, sense agredir ningú, marca clares les fronteres) és quan ens trobem que apareix un llibre com Les cròniques del déu coix de l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, nascut a Perpinyà el 1963. I no ho diem tant per la coneguda actitud de l'autor de defensa de la nostra cultura a banda i banda de la frontera com perquè amb aquest llibre, aquesta crònica novel·lada de la vida d'un déu, fa palesa una voluntat de normalitat extraordinària. Les cròniques del déu coix (Proa, 2013) explica la història d'un supervivent de la desaparició dels déus de l'antigor: Hefest, pels grecs, Vulcà, pels romans. Lleig i coix.

EL BADALL D'UN DÉU

És un llibre arriscat, que confronta la supèrbia d'un déu supervivent forçat a conviure d'incògnit amb les formiguetes humanes, la vida de les quals, segons diu el mateix déu, no duren més que un dels seus badalls. Les cròniques del déu coix ens parla de la precarietat de la vida humana, però alhora ens ofereix una gran professió de fe en la vàlua intrínseca de l'home, en la seva progressió, que, segle rere segle, pot arribar a fer dubtar un déu, primer, i després a derrotar-lo. El déu, poderós i mandrós, ho observa amb menyspreu. No suporta haver de dependre'n perquè li facin els sacrificis que li calen per continuar vivint. Les formigues humanes moren de seguida, però no deixen de progressar i agafen el déu contínuament per sorpresa, fins que, a la fi, reconeix la seva derrota i se'n torna a les entranyes de l'Etna, a deixar-se morir. El llibre salta de segle en segle i Hefest-Vulcà s'adona de la fragilitat humana, extrema, sense sentit, un engany continu (que inclou l'invent pervers, segons ell, del déu únic). Però alhora, és incapaç de comprendre com, tot i això, tot i les contradiccions que tenen els mortals (la pulsió de massacrar-se, per exemple), continuen endavant, generació rere generació, donant-se el relleu, i trobant un sentit a l'existència. Diguem que la versatilitat humana acaba per derrotar el déu. Tot això explicat de manera brillant i entenedora, a estones amb crueltat, a estones amb humor negre. Una gran reflexió sobre la condició humana, doncs, la que ens fa Joan-Lluís Lluís, tan magnífica com crua.

Que un escriptor de casa nostra faci una faula com aquesta amb tota llibertat i que una editorial la publiqui ens acosta, de cop, a la normalitat. Sobretot si, a més, conté la complicitat dels dibuixos de Perico Pastor, que il·lustren el llibre.