ALBERT FORNS

Els orígens de Haruki Murakami

escolta la cançó del vent. pinball 1973 haruki murakami/ Empúries / tusquets Tr. albert nolla 288 pàg. / 18 €

Els orígens de Haruki Murakami / GETTY Zoom

En el món literari, un autor franquícia és aquell que esdevé marca i símbol per a l’editorial que el publica, font de prestigi i de vendes, i també el patró del que pot oferir aquella col·lecció. En la literatura catalana recent s’han establert poques relacions franquicials més fructíferes i duradores que la de l’escriptor japonès Haruki Murakami amb Empúries. El segell de Grup 62 li ha publicat gairebé tot: entre novel·les, contes, assajos i textos de no-ficció, els títols de Murakami traduïts al català ja s’acosten a la vintena, a una mitjana de dos llibres a l’any des de l’èxit esclatant de Tòquio blues (2005).

Quan promociones un autor a aquest ritme, necessites que continuï parint novel·les noves de manera sostinguda i, a la vegada, et veus necessàriament obligat a repescar títols menors. És el cas de les dues primeres novel·les breus de l’autor, Escolta la cançó del vent i Pinball 1973, que aquesta tardor han vist la llum en català després que Murakami impedís durant anys que fossin publicades fora del Japó.

Amb aquests dos textos (del 1979 i 1980) l’autor inaugurava el famós “to Murakami” de faula contemporània, històries d’amor amb els protagonistes introspectius i apàtics marca de la casa, sempre amb frases profundes a punt, sempre a la corda fluixa, fent equilibris constants per no caure en l’autoajuda. Hi trobareu la mateixa atmosfera irreal dels seus grans èxits de maduresa, saturada de personatges nostàlgics i amb jazz i pop-rock anglosaxó sonant a tothora. També s’hi albira el gust per l’abstracció i per construir imatges poètiques, com d’estampa japonesa, que o bé et fascinen o bé t’exasperen: “La renglera de turons semblava un gat gegant arraulit, prenent el sol del temps”.

Murakami explica que als 20 anys va muntar un club de jazz, i de les vides dels parroquians que escoltava cada nit en va treure un munt de material. Escolta la cançó del vent recull algunes d’aquestes converses de la mà d’una primera persona protagonista que es passa el dia escoltant la ràdio, bevent cervesa i xerrant amb borratxos estrambòtics i noies enigmàtiques.

Més ben trenada és la segona novelette del volum, Pinball 1973, centrada en un jove que, acabada la carrera, decideix muntar una agència de traducció. El protagonista comparteix el llit cada nit amb dues bessones indistingibles, que un bon dia van aparèixer del no-res al seu pis -una imatge 100% murakamiana- i amb qui passa les tardes de diumenge buscant pilotes perdudes en un camp de golf proper. A partir d’aquí, la història muta cap al thriller surrealista, ja que l’obsessió del noi amb el pinball el porta a perseguir l’estranyíssima Spaceship de Tres Aletes, una màquina misteriosament addictiva que es va instal·lar poquíssim al Japó.

Com a bola extra, a l’inici del llibre l’etern aspirant al Nobel fa un regal als seus lectors més infatigables en forma de pròleg. Mirant-se retrospectivament, Murakami explica com va decidir que seria escriptor -l’anècdota sembla de Paul Auster: enmig d’un partit de beisbol, l’abril del 1978, en el moment just en què batejava Dave Hilton, dels Yakult Swallows- i també revela el secret de la seva veu literària, el misteri d’aquest estil naïf que ha seduït milions de lectors: després d’un primer esborrany fallit d’ Escolta la cançó del vent, va decidir reescriure-la en anglès. “Evidentment, la meva capacitat d’escriure en anglès no era res de l’altre món”, però amb un nombre limitat de paraules i d’estructures Murakami va trobar el to adequat, a base de frases curtes i paraules senzilles. L’escriptor cita l’hongaresa Agota Kristof com a algú que va utilitzar un mètode similar: “Amb això aconseguia crear una atmosfera misteriosa, com si, al fons, s’hi amaguessin coses molt importants”. Retraduint aquest text a la llengua materna va néixer l’estil Murakami, un “japonès poc japonès” neutre, fluid i sense ornaments.