Quan el dolor sense pal·liatius ens arrenca les paraules
La vida és una successió d’alegries i de dols. De tant en tant el present es parteix per la meitat i ja em diràs tu com t’ho fas per tornar a peu de carrer i continuar conjugant verbs normals. Llevar-se, vestir-se, treballar, pensar, respirar. El nou escenari és inassumible i insuportable. I el pitjor és que se suporta, quin remei. Tant de bo no ens toqui afrontar tot el que som capaços d’afrontar, solia dir la mare de la Dolors. Un mal dia la Dolors va veure morir en un mateix accident la seva mare i una de les seves filles, que era encara un nadó. Les va plorar molt, però va seguir vivint. I ni tan sols va perdre les ganes d’aprendre: la prova és que la Dolors té setanta-i-tants anys i es va apuntar fa pocs mesos al meu taller d’escriptura.
“El veritable dolor és indicible. Si pots parlar del que t’angoixa, estàs de sort: significa que no és tan important. Perquè quan el dolor cau damunt teu sense pal·liatius, el primer que t’arrenca és la paraula”. Ho afirma Rosa Montero en un llibre singular i preciós que acabo de llegir per tercer cop, La ridícula idea de no volver a verte (Seix Barral). Un llibre difícil de classificar -quina mania que tenim a classificar les coses- que pren com a fil conductor la vida de Marie Curie, i en concret els diaris que la científica pionera va redactar durant l’any posterior a la mort d’en Pierre, el seu marit.
Confiem que l’art ens ajudarà a trobar el sentit perdut
He vist la pel·lícula Marie Curie, de la directora francesa Marie Noëlle, però mentiria si no digués que prefereixo la Curie de Rosa Montero. A la cinta, el gran conflicte és l’idil·li de la protagonista amb un home casat, Paul Langevin, i la difamació que pateix ella per aquest motiu. M’hauria agradat més que Noëlle aprofundís en la història d’amor entre la científica i el radi. Centrar-se en l’escàndol de l’adulteri era una opció, però els èxits científics de Curie van ser tan impressionants que tractar-los de passada tenyeix el llargmetratge de superficialitat i, al meu entendre, li resta interès.
Ho va dir Fernando Pessoa: “La literatura, com l’art en general, és la demostració que amb la vida no n’hi ha prou”. Quan la vida ens maltracta, ens cal l’art per intentar donar sentit al dolor, per poder tirar endavant malgrat tot. Per això Rosa Montero es va trobar escrivint aquest llibre sobre el dol poc després d’haver quedat vídua, per bé que durant anys havia considerat una indecència fer un ús artístic del propi dolor. Li desagradava tant la cançó Tears in Heaven d’Eric Clapton, dedicada al fill mort del cantant, com la novel·la Paula d’Isabel Allende, sobre la mort de la filla de la novel·lista. Fins que se li va morir l’home que estimava i, emmirallant-se en el dietari de Marie Curie, va aparcar els escrúpols i va escriure una obra autobiogràfica.
Ens movem pel món fins que ens eliminen del joc de viure
En el poema Els morts, inclòs en el llibre Càlcul d’estructures, Joan Margarit compara la vida amb el pica paret. La Mort para -un, dos, tres...-, es va girant de pressa per sorprendre els qui es mouen i els fa fora del joc de viure. Rosa Montero recorre al mateix joc infantil, però amb els papers canviats: nosaltres, els vius, anem picant a la paret sense recordar que som mortals, però de tant en tant mirem enrere i la Mort està cada cop més a prop nostre. Fins que sentim l’alè fred de la Mort al clatell, i ens guanya. Sempre guanya ella, al final.
Un altre símil possible ens l’ofereix el joc de les cadires. Tu i jo anem fent voltes a la rotllana, fins que s’atura la música i hem d’asseure’ns. A cada ronda queden menys cadires. Tard o d’hora ens quedem sense cadira i se’ns acaba la partida.
