UN TAST DE CATALÀ

Les tasques de la llar o les feines de casa

Explica Coromines que tasca ve del llatí taxare i era com un impost que sovint es pagava amb hores de feina. Aquest origen l’ha impregnada de connotacions no sempre positives. La tasca és una feina que t’obliga per una pressió exterior, tot i que des de Fabra també s’admet que te la posis tu mateix. Té un caràcter més precís i concret que feina i això -afegit a l’existència en anglès d’una similar task - ha fet que prosperés en l’àmbit informàtic. Ser avui multitasca és una virtut, i un tipus de tortura, molt apreciada. Multitasca és la professió de mestressa de casa, que en el franquisme es convertia al DNI en sus labores. Era una manera de deixar clar què esperava el règim -i molts marits- de les dones. Avui alguns en diuen, dessexualitzant-la, tasques de la llar.

I és que tasca i llar han experimentat en els últims anys, sobretot en la llengua dels mitjans, una forta expansió. És com si l’ús de feina i casa es percebés, valgui la redundància, com massa d’estar per casa (potser en un futur “massa d’estar per la llar”). No és un canvi sense víctimes. La desgraciada feina, que ja patia la invasió de treball, ara veu com tasca li acaba de reduir l’espai vital. I això que moltes frases sonen més naturals i genuïnes canviant tasca per feina.

El cas de llar és semblant. Llar sembla molt català perquè formalment s’allunya més del castellà que casa, però el que ens castellanitza no és la forma de les paraules sinó la manera com les fem servir. “ Vuel ve a tu hogar ” no hauria de ser mai “Torna a la (teva) llar” sinó “Torna a casa (teva)”. És aquest ús sense article de casa -molt més que no pas llar - el millor equivalent de l’anglès home. I és que home expandeix hogar i hogar expandeix llar. Per aquest camí tots els sensesostre acabaran sent sensellar.

Però llar també està fent retrocedir família (o unitat familiar ) en moltes estadístiques sociològiques. La família monoparental ja comença a sentir al clatell l’alè d’una llar monoparental que de moment, toquem fusta, no és al Termcat.

Més continguts de llegim