HE LLEGIT NO SÉ ON

Jo tampoc volia escriure sobre això

Jo tampoc volia escriure sobre això / PERE VIRGILI Zoom

De l’escola bombolla a l’institut públic on em va caure la bena

Recordo on, com i quan em vaig donar el Cop al Cap. Va ser prou aviat, vist des de la perspectiva d’ara, tot i que aleshores jo me’n vaig fer creus, d’haver passat tant temps enganyada. D’haver passat tant temps convençuda que no em caldria reivindicar evidències, perquè la vida és curta -això deien els grans, els qui teníem anys d’una xifra la vèiem eterna- i hi ha guerres que ja em semblaven guanyades per sempre.

El Cop al Cap el vaig patir a primer de BUP. Havia viscut la infantesa dins d’una bombolla que no agrairé mai prou als meus pares: una escola on em van fer creure que obvietats com la igualtat entre homes i dones eren reivindicacions feliçment superades. Els mestres de l’Arrel em van vendre aquesta moto i jo la vaig comprar perquè l’altra opció -que la gent de la meva generació encara hagués d’entomar prejudicis de l’any de la picor- era una hipòtesi inconcebible, una broma sense gràcia, un vinga va, que som als anys vuitanta del segle XX.

Però de l’escola bombolla vaig passar a un institut públic. Allà em van donar uns coneixements molt per damunt dels exigits (el nivell de preparació amb què vam sortir d’aquell COU de ciències pures era digne d’estudi) i, pel mateix preu, em van treure la bena dels ulls. Aterrar a l’institut va implicar sotmetre’m a un bany de realitat, amb el consegüent Cop al Cap. Va ser tan sonat, tan majúscul, que encara avui em fa mal. Ni tan sols ha passat a la fase de cicatriu: la ferida es manté oberta, s’infecta massa sovint i no fa pinta d’haver de tancar-se aviat.

No val la pena esmerçar esforços en lluites superades

Als tretze anys, haver de declarar-me feminista no entrava en els meus plans: en el món que m’havien venut i que jo havia comprat amb tanta alegria com inconsciència, tothom era feminista. Per descomptat. I quan tothom està d’acord en una qüestió , no cal esmerçar-hi esforços. Tema resolt, passem al següent punt de l’ordre del dia.

Lucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) va néixer a l’altra punta del planeta vuit anys més tard que jo, però va experimentar un procés similar. Té lògica: va néixer dona. I un mal dia va descobrir que el món encara era injust i que el feminisme encara era imprescindible. Lijtmaer no hauria volgut escriure un llibre sobre feminisme, de veritat que no. Però si has rebut un inesperat i inevitable Cop al Cap -el d’ella va arribar quan la van fer callar en una reunió de feina- i et dediques a escriure, tard o d’hora et trobaràs escrivint sobre això, i demanant perdó perquè tu tenies altres plans. El resultat es diu Yo también soy una chica lista (Destino) i fa de molt bon llegir. Gràcies, Lucía.

Enfilem-nos a la cadira i cridem que som feministes

Què és el feminisme? Vet aquí la resposta de Caitlin Moran (Brighton, 1975) en el divertidíssim Cómo ser mujer, publicat per Anagrama: “La convicció que les dones han de ser tan lliures com els homes per més guillades, estúpides, crèdules, mal vestides, grasses, minvants, gandules i cregudes que siguin”.

Moran ens anima a enfilar-nos en una cadira i cridar “soc feminista”. Ens explica, per exemple, que quan ella treballava per a una revista femenina i entrevistava una dona, el director l’obligava a descriure quina roba duia l’entrevistada, i a preguntar-li si volia tenir fills.

Recupero el llibre Promiscuidades (Planeta) de Naomi Wolf, escrit fa vint anys. “Ens vam fer dones quan vam prendre la decisió gradual que tots els indicadors que ens imposaven eren defectuosos i que trobaríem la manera de determinar per nosaltres mateixes el significat de «fer-se dona»”. Amén.