Rere cada aventura científica n’hi ha una d’humana: hi bateguen els desitjos d’un investigador amb les seves misèries i grandeses, la seva circumstància, el seu ego i les seves pors. Rere cada troballa hi ha, també, ideologia, prejudicis, utopies: una manera d’entendre el món. Rere cada avenç en la recerca hi ha una cadena d’encerts i errors que ve de lluny, a vegades de molt lluny. La història de la genètica que ha escrit el metge, genetista i oncòleg indi Siddhartha Mukherjee és apassionant i està feta des d’aquesta triple mirada humana (posant-se en la pell de cada científic), ideològica (política, filosofia i ètica) i pròpiament científica (seguint el fil d’una evolució que no ha estat ni de bon tros lineal).

A El gen, una història íntima (La Campana, en traducció de Xavier Pàmies; a les llibreries dimecres que ve), Mukherjee, a través de 650 pàgines, ens explica tant la seva família (amb problemes greus d’esquizofrènia) com els anhels i frustracions íntims de tants investigadors que han contribuït al progrés en el coneixement del genoma humà. Ens explica, també, els grans paradigmes que han marcat cada moment, des de la revolució darwiniana fins als dubtes ètics d’avui sobre la cirurgia genòmica, passant pels temps foscos i dramàtics de l’eugenisme nazi (i nord-americà!) als anys 30. I ens explica, esclar, com ha progressat la investigació sobre els gens, una acumulació d’èxits i atzars que, a la recerca de l’eterna joventut, ens ha portat al llindar de la possibilitat de manipular el nostre genoma (format per entre 21.000 i 23.000 gens), se suposa que per millorar-lo. ¿Però qui s’erigeix en creador de vida decidint què és bo i que no? ¿Qui s’atreveix a canviar, en definitiva, què significa ser humà?

La història de la genètica moderna (abans ens hauríem de remuntar a Aristòtil) va començar silenciosament el 1864 en un monestir de Moràvia, a l’hort de pèsols del monjo agustinià i naturalista Gregor Mendel, fill de pagesos. Poc abans que Mendel, esclar, Darwin, que també havia volgut ser capellà, havia obert un espectacular abisme mental amb la teoria de l’evolució de les espècies, un escac i mat al creacionisme cristià. La natura, i amb ella l’home, havia de ser vista no com quelcom estàtic, sinó com un procés de continuïtat i canvi. La pregunta immediata que calia contestar era com es transmetia l’herència i com, alhora, s’anaven produint mutacions. Mendel va ser el primer a respondre-hi descobrint, a través dels pèsols, les característiques fonamentals del gen com a unitat hereditària. Una troballa que va quedar soterrada: la va rescatar a principis del segle XX el biòleg anglès William Bateson, creador del terme genètica.

Fins a arribar a les portes de l’enginyeria genètica humana en què ens trobem, hi ha un segle trepidant, una progressiva acceleració de la investigació que Mukherjee descriu sense estalviar detalls: una història de gens, cromosomes, virus, bacteris, cèl·lules, proteïnes, ADN i ARN, un relat de generositat i enveges, d’inconfessables interessos econòmics i espectaculars avenços mèdics. El gen, en definitiva, és l’absorbent aventura per desxifrar allò que ens determina com a espècie i com a individus, que prefigura des del nostre caràcter i personalitat fins a la inclinació sexual, els gustos, i naturalment la salut i les malalties. Un llibre que ens descobreix el nostre codi de barres.