El passat sempre retorna. De fet, forma part del present: el passat sempre és present. Hi ha persones que adquireixen ben aviat consciència d’aquesta presència subtil, fantasmal. N’hi ha d’altres que decideixen ignorar-la. La majoria hi mantenim una relació ambigua, inconstant. Podríem dir que el passat és com la llengua: hi és i ens conforma sense adonar-nos-en del tot. De la mateixa manera que parlem, escrivim i pensem en la nostra llengua, vivim amb el nostre passat incorporat, influint-nos.

La bona literatura és, molt sovint -sempre?-, una exploració íntima del passat. Sortir a robar cavalls, del noruec Per Petterson, ho és explícitament. Com en un rellotge tou dalinià, en aquesta magnífica novel·la traduïda per Carolina Moreno per a Club Editor el temps es fon, es confon. Trond és alhora un home gran que vol viure sol i el nen que admira i no entén el seu pare. Clar: els fills mai entenen els pares, i viceversa, oi? Trond viu un present que el transporta cada dia, cada instant, a l’estiu iniciàtic de la seva infantesa, quan jugava a robar cavalls amb el seu amic Jon, quan, com David Copperfield, encara no sabia si seria l’heroi de la seva vida.

Igual com Trond entén finalment que el que és important és el temps, i no pas la velocitat amb què passa, Petterson aconsegueix que ens captivin les paraules més enllà del que estrictament diuen, que ens sedueixi tot allò que no arriba a dir però que hi és: en ell, en el paisatge, flotant en l’aire i en l’aigua, una mica fora del temps. L’important no és tant el que diu o el que li passa, sinó com ho viu, com ho diu.

El seu present és el 1999, a les portes del nou mil·lenni. El present és la soledat, la llibertat de no tenir futur: ha entaforat el dolor al fons de si mateix, ha sobreviscut al dolor contra la pròpia voluntat. El passat és la postguerra mundial, el juliol del 1948, en una vall a tocar de la frontera sueca, quan els nazis ja han marxat. Un estiu al costat d’un pare que li dona tota la llibertat per explorar el bosc i el riu, la mateixa llibertat que ell, el pare, s’agafarà.

En la novel·la, el temps és com el riu d’Heràclit, sempre el mateix i sempre diferent: l’aigua corre avall, cada gota és única. El riu que retroba Trond és el mateix en què ell i el pare van fer-hi baixar troncs, molts troncs. Cinquanta anys després s’hi retroba, i efectivament tot ha canviat però tot roman: i si es concentra, pot notar encara en el seu cos l’excursió a cavall amb el pare pel bosc... Pot tornar a ser el nen que va ser.