HE LLEGIT NO SÉ ON

La memòria del cap i la memòria del cor

La memòria del cap  i la memòria del cor / PERE TORDERA Zoom

La contrapartida de ser assenyat, savi i madur

“El coll no em preocupa. El meu coll està bé. Té bon aspecte. Encara no té aspecte de vell”. Llegeixo aquesta confessió en un dels textos del llibre So Sad Today. Ensayos íntimos, de Melissa Broder, publicat per Alba. I a l’acte penso -en qui, si no- en la immensa Nora Ephron, autora d’un volum titulat I Feel Bad About My Neck, que en català es va traduir com El coll no enganya (Angle). Havent passat per can Google dedueixo que l’article original de Melissa Broder pica l’ullet a Ephron, perquè justament es titula I Don’t Feel Bad About My Neck.

“Em sento malament per fer servir la paraula vell com a sinònim de dolent -continua Broder, provocadora i incòmoda i arriscada: potser per això és una estrella del Twitter-. Em sento malament per haver-me irritat més quan un paio va dir que jo semblava vella que no pas quan vaig saber que era un presumpte violador. Només vaig dir: «Gràcies per dir a la gent que semblo una vella: ha estat l’hòstia saber això».”

Torno a Nora Ephron. “De tant en tant llegeixo algun llibre sobre l’edat, i qui sigui que l’ha escrit assegura que ser gran és una cosa fantàstica. És fantàstic ser assenyat, savi i madur; és fantàstic trobar-se en aquell punt en què saps què és important a la vida. No suporto la gent que diu això. En què pensen? Que no tenen coll? Que no estan cansats de vestir-se per dissimular-lo?”

Abans de ser sàvia i madura, l’escriptora i cineasta no havia dedicat ni un segon d’atenció al seu coll: “Em penedeixo de no haver-me passat la joventut embadalida mirant-me el coll. Mai se’m va acudir que enyoraria tant una part del cos que donava per descomptada”.

Ephron creia -com em costa referir-m’hi en passat- que el pitjor de l’estiu és que no et pots vestir amb jerseis negres de coll alt, la peça imprescindible del seu armari.

La història tranquil·la dels entrepans i el desmai

I així, fent veure que parlem de colls delators i de jerseis que amaguen arrugues, estem parlant de tot allò que tenim fins que ho perdem. Com la vida mateixa. O com la memòria. La memòria del cap, vull dir. Perquè la memòria del cor no s’esborra. Almenys això és el que explica l’avi Joan al seu net Jan en una novel·la delicada i deliciosa: La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, publicada (i premiada) per Anagrama. Una història tranquil·la feta de records i de silencis, d’entrepans i de peles de taronja, de desmais que et salven i de comiats a miques. De respostes no desitjades que tard o d’hora arriben soles. De pèrdues i d’amor.

Personatges que no poden o no volen viure sols

El primer conte del llibre Vida familiar (Proa), de Jenn Díaz, premi Rodoreda 2016, també està narrat per un nen i també va d’un avi que ja no pot viure sol. “A mi m’agradaria molt que l’avi vingués a viure amb nosaltres, perquè així jugaria amb mi i dormiria a la meva habitació -especula el narrador-. Així és com jo m’ho imagino, saps, potser després seria un rotllo, no ho sé”.

Quina veu tan pròpia que té Jenn Díaz. Anava a escriure “tan infantil” però m’he frenat perquè l’adjectiu pot semblar despectiu. I no. En un món com cal, ni vell hauria de ser sinònim de dolent ni infantil hauria de tenir connotacions negatives.

La novel·la Nosaltres en la nit (Angle), del nord-americà Kent Haruf, traduïda per Anna Turró Armengol, parteix d’una proposició curiosa: “Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi”, diu l’Addie a en Louis. No busca sexe, sinó companyia. Vidus tots dos, l’Addie i en Louis fa massa temps que viuen sols, i les nits sense ningú al costat fan de mal passar.