ELS LLIBRES I LES COSES

“La mediocritat està sobrevalorada”

“La mediocritat  està sobrevalorada” / PERE TORDERA Zoom

Quim Curbet, editor, escriptor i fotògraf, va dedicar l’estiu a resseguir el curs del Ter, un riu modest i feiner, l’aigua del qual diuen que triga trenta hores a fer tot el recorregut fins al mar. Ell va trigar força més temps, de Sant Joan a la Mercè. El dia que va passar per Torelló, a la placeta del pont va trobar-hi una pancarta fabulosa: “La mediocritat està sobrevalorada”. Una troballa així no la fa qualsevol. És un cop de sort. Sempre que tinguem clar que, per sort, la sort la tenen els que la busquen. M’agradaria saber qui ho va escriure, això, i per què. Tinc prou motius concrets, amb noms i cognoms, per estar-hi d’acord. I suposo que Quim Curbet també.

El paisatge humà (amb pancartes incloses), i la natura modelada pels homes amb l’ajut de l’aigua que corre avall, són la primera matèria del llibre El Ter: crònica d’un riu (Fundació Valvi). Des d’Ulldeter i Setcases fins a l’Estartit (Es Ter Petit), aquest curs d’aigua, l’arrel etimològica del qual ve de , que en bretó vol dir riu, baixa en paral·lel a una ruta de dos-cents quilòmetres que es pot fer a peu o en bicicleta. En Quim, que em sembla que és més de lletres que de cames, va triar el cotxe. Les seves eines les porta sempre a sobre: mirada i memòria.

Ara ha fet 50 anys del transvasament del Ter, inaugurat per l’infaust general Franco el 2 de juliol de 1966: un aqüeducte subterrani de 56 quilòmetres que va tardar sis anys a construir-se, per iniciativa de l’alcalde barceloní Porcioles i amb ajut nord-americà. “Un 70% del cabal del Ter acaba a les aixetes de gran part de la població catalana. Em pregunto si la majoria saben d’on prové l’aigua i quin viatge ha fet fins a la pica de la cuina o la tassa del seu vàter, o si fan com els soldats mongols [vinguts de l’estepa profunda, al final de la Segona Guerra Mundial van entrar amb l’Exèrcit Roig a Alemanya: com a botí s’enduien les aixetes], que es pensaven que rajava per art de màgia o per dret de conquesta”.

Per als ignorants mongols catalans, tan vulnerables a la mediocritat i a l’oblit, aquest llibre és de lectura obligada. És un llibre de natura i d’història, que va de la muntanya al mar, de la pura subsistència pagesa -a partir del XIX esquitxada de modernitat elèctrica- a la civilització emporitana, allí on “es plantà la primera vinya, es fundà el primer santuari del país, dedicat al deu Asclepi, i també fou el primer lloc de Catalunya on es va encunyar moneda”. És un llibre que regalima vida, que convida a nedar en les aigües tèrboles d’un passat sempre per redescobrir i d’un present... líquid, oi, enyorat Bauman?