HE LLEGIT NO SÉ ON

La llei de les coses petites

El sentit de l'existència potser es troba a prop dels pensaments petits, dels processos monòtons, de la concentració interior 

La llei de les coses petites / FRANCESC MELCION Zoom

Els pensaments ínfims sovint condueixen a grans principis

Per omplir la vida d’una persona només cal un pensament molt petit. La frase és del filòsof Ludwig Wittgenstein. I potser són també les coses petites les que ens ajuden a reconstruir la vida quan se’ns desfà.

Dolgut perquè havia suspès per segona vegada l’examen de magisteri, l’estiu del 1856 un monjo agustí que es deia Gregor Johan Mendel va fer una sembrada de pèsols. Ja feia temps que encreuava pèsols en un hivernacle de vidre. Un any després van florir les primeres pesoleres híbrides a l’hort de l’abadia. Mendel va encreuar uns quants híbrids entre ells i va obtenir híbrids d’híbrids. Tenia un quadern de notes amb dades de milers d’encreuaments.

“A primer cop d’ull, fa l’efecte que la vida de Mendel fos plena de pensaments ben petits: cavar, pol·linitzar, fecundar, collir, estavellar, comptar, i tornar-hi. Era un procés tremendament monòton; però Mendel sabia que els petits pensaments condueixen sovint a grans principis”, observa l’oncòleg i genetista Siddhartha Mukherjee (Nova Delhi, 1970) en el llibre El gen. Una història íntima (La Campana/Debate), un volum fascinant sobre els reptes i els perills del control de l’herència genètica.

Un reconeixement merescut que va trigar quaranta anys

La revolució científica ja havia evidenciat que les lleis de la natura eren uniformes i generals. La força que havia fet caure una poma fins al cap d’Isaac Newton era la mateixa que movia els planetes. “Si l’herència també tenia una llei natural universal, era probable que regulés tant la gènesi dels pèsols com la gènesi dels éssers humans”, escriu Mukherjee. L’hort de Mendel era de dimensions modestes, però la seva ambició científica era immensa.

Durant prop de quatre dècades els biòlegs van passar per alt els estudis genètics de Mendel. El 1900 tres assajos diferents van coincidir de manera independent amb l’obra mendeliana. Havien repetit punt per punt la feina de Mendel sense saber-ho. Aleshores els botànics van haver de reconèixer la importància cabdal d’aquells experiments pioners amb pèsols, i el secret sobre el misteri de l’herència va quedar lligat per sempre al nom de Mendel.

L’excèntric llibreter de vell amb una memòria enciclopèdica

Als seguidors de Stefan Zweig, el cognom Mendel ens evoca un personatge que no té res a veure amb pèsols ni amb lleis hereditàries. Parlo de Jakob Mendel, un llibreter de vell amb memòria prodigiosa que protagonitza el relat Mendel el de los libros (Acantilado, traducció de Berta Vias Mahou). Un immigrant rus que troba el seu lloc al món al cafè Gluck de Viena i que té un catàleg bibliogràfic per cervell: de qualsevol llibre sap dir-te’n a l’acte el títol, el lloc de publicació, l’editorial, el tipus d’enquadernació i el preu de nou i de vell.

“Gràcies a ell m’havia apropat per primer cop a un misteri enorme -ens diu el narrador de Zweig-: les coses més extraordinàries i poderoses de la nostra existència s’aconsegueixen només a través de la concentració interior, a través d’una monotonia sublim, sagradament emparentada amb la bogeria”. En la concentració absoluta, va escriure Zweig, rau “l’etern secret de qualsevol perfecció”.

Escrit el 1929, Mendel el de los libros vol reflectir l’impacte de la Primera Guerra Mundial en el món cultural austríac i europeu. És també una reflexió sobre la vida que fuig: “Per què vivim, si el vent que aixequem amb les sabates ja s’està emportant les nostres últimes petjades?”. I és sobretot, aquesta petita gran obra, un cant a la força dels llibres per unir les persones “per damunt del propi alè” i defensar-les de la fugacitat i de l’oblit.