ELS LLIBRES I LES COSES

Els instants fugissers d’un segle de vida basca

Els instants fugissers d’un segle de vida basca / PERE TORDERA Zoom

Kirmen Uribe ha escrit una novel·la plena de veritat. Els personatges són reals. El poble on tot comença i res no acaba és el seu, Ondarroa. És tant una novel·la com un llibre d’història. Els protagonistes són els Letamendi Urresti, però també el lehendakari José Antonio Agirre, el matrimoni Roosevelt, l’historiador Josep Benet, l’oncle avi de l’escriptora Amélie Nothomb, Julen de Madariaga, el comissari torturador Antonio Creix, fins i tot l’actor Sir Alec Guinness. Tres generacions, amb tots els seus instants fugissers, d’un segle de vida basca: la República, la guerra, l’exili, l’antifranquisme, ETA, l’autonomia... Ondarroa, Bilbao, París, Barcelona, Nova York, Caracas. Amor, lluita, dolor.

L’hora de despertar-nos junts, publicada per Edicions 62 en traducció del basc a càrrec de Pau Joan Hernàndez, és una dura celebració de la pau. Un llarg adéu a les armes. És la resposta a la pregunta sense resposta que Kirme Uribe es fa al final del llibre: “Per què no vam reaccionar davant l’espiral de violència i mort?” No és una justificació, ni molt menys. És una història, una part de la història, un microcosmos de sentiments, vides creuades, atzars tràgics, pors i esperances, i sempre d’un nou començament, ara que tot està recomençant al País Basc. “Anhelo les passes cap a una altra època, cap a un altre període, sense oblit, però amb un clima nou, més amable, més plural, més just i més lliure. Caldrà temps, però com diu Simone Weil, n’hi ha prou que dues o tres persones comencin a caminar perquè més tard es mogui tota una societat”.

Hi ha un moment de la novel·la en què Txomin Letamendi i Manu Sota conversen. Parlen sobre la mort. “Les portes de les cases tenen algunes petites decoracions. I també les tombes. Al cap i a la fi, també són portes. Les unes ens duen a la vida i les altres a la mort”, diu el Manu, el més artista d’una família rica que ho ha perdut tot durant la guerra i que es converteix en mà dreta del president Agirre a l’exili. “No hi ha cap felicitat més gran que la de tenir la consciència tranquil·la”, escriu al seu amic el 1939 des de Nova York, on porta la delegació del govern basc. Txomin, trompetista, després de lluitar contra Franco com a comandant del batalló Ariztimuño, torna a la música a París, s’enamora de la Karmele -molt més jove que ell-, actuen junts al cor Eresoinka pagat pel govern basc a l’exili, després s’instal·len a Veneçuela i aviat ell, empès pels serveis secrets bascos en col·laboració amb els nord-americans, decideix tornar a Euskadi per seguir la lluita. Ho fa via Barcelona, on la seva biografia es creua amb la de Josep Benet, ja aleshores, i durant molts anys, personatge clau de l’antifranquisme català.

“Als meus amics, primer;/ si ve, a algun pobre;/ als meus enemics, qui és qui no en té?,/ a tothom obro la porta”. Aquesta inscripció del pòrtic d’un mas d’un poble bascofrancès, Manu Sota la fa seva quan ja és un vell solitari refugiat en l’estudi de l’euskera... Els nord-americans han deixat d’ajudar Agirre i han adoptat Franco com a fre al comunisme. La causa basca ha quedat arraconada. La dictadura, consolidada. Som a la segona meitat dels anys 50. El 1958, Madariaga, nebot d’Agirre, es converteix en un dels fundadors d’ETA. El lehendakari mor el 1960. Emmirallada en les lluites marxistes d’alliberament del Tercer Món, una nova generació pren el relleu i llisca pel tràgic pendent de la violència.

“El que de debò desitjo -escriu Uribe- amb tota la meva ànima és tornar la mirada enrere i aturar-me en el patiment aliè, en el dolor de totes i cadascuna de les víctimes”. Perquè l’únic futur possible és aquell que respecta i recorda els morts, a tots. Ha arribat L’hora de despertar-nos junts.