ELS LLIBRES I LES COSES

“A la guerra no hi mor ningú, els maten”

“A la guerra  no hi mor ningú, 
 Els maten” / ARXIU GENÍS PINART Zoom

Els llibres de memòria històrica, basats en testimonis personals, amb les vivències a flor de pell, tenen la gràcia -a voltes tràgica- d’incorporar el sentit comú de la gent, de fer-nos tocar de peus a terra. No volen donar lliçons historiogràfiques, no teoritzen, no sistematitzen, però et fan sentir i pensar el passat sense filtres, com si te’l contés l’avi a la vora del foc. Aquest és el cas d’ El Port de la Selva després de les bombes (ed. Gent i Terra), un emotiu i impactant llibre de Vicenç Relats, que ha reconstruït coralment, a través de records en primera persona de selvatans, la difícil postguerra d’un poble que va ser durament castigat pel franquisme, tant durant el conflicte bèl·lic a causa dels atacs de l’aviació italiana i alemanya, com després, per la cruel repressió i l’abassegadora militarització que van portar més morts, fam, por i exili.

“A la guerra no hi mor ningú, els maten”. Ho diu Caritat Costa i Galí, morta aquest 2016, poc abans de fer 100 anys i uns mesos abans que sortís el llibre. La seva veu, també reproduïda en un DVD incorporat al volum, ressona per totes les pàgines. Perquè la vida de la Caritat és paradigmàtica de la de tants veïns del Port de la Selva al llarg del segle XX. Va perdre el seu promès al front, Josep Costa i Nadal, i amb una hostilitat sorda va haver de suportar la dictadura i tirar endavant enmig d’uns temps allargassats de “fam i misèria”.

Al seu costat hi ha molts altres testimonis colpidors, moltes altres vides trencades. Per exemple les de l’alcalde republicà Jaume Massot o de la família Costa Vilanova, propietaris de l’emblemàtic Hotel Comerç. En tots dos casos els seus expedients del temut Tribunal de Responsabilitats Polítiques figuren entre els 30 primers dels 10.000 que es van instruir a Catalunya entre 1939 i 1945 (el del president Lluís Companys és el setè). Massot no va tornar mai de l’exili. Sí que ho van fer, en canvi, Dalmau i Antoni Costa, i tots dos enriquits.

Dalmau, de jove amic de Macià i Tarradellas, havia participat amb l’Avi en l’intent frustrat d’invasió de Catalunya per Prats de Molló i durant la República va ser cap de protocol del Parlament. Casat amb l’actriu Emma Alonso, en acabar la guerra va marxar a l’exili mexicà, on va muntar un imperi de restaurants de luxe, i el mateix va fer el seu germà Antoni, que a més va arribar a escriure una novel·la ambientada el 1925 al Port de la Selva, on tots dos havien deixat la Remei, la seva mare vídua (i represaliada), i una germana, la Consol, la mestra del poble. L’un i l’altre, i les respectives famílies, van ser assidus estiuejants al Port de la Selva, on encara hi van els seus descendents mexicans.

Els que es van quedar al Port de la Selva les van passar magres. Alguns ho van pagar amb la vida, com l’agutzil Antoni Grau, afusellat a Girona. Talls de llum, tifus, manca de tot i sobretot un ambient asfixiant per l’aliança entre capellans i forces de l’ordre van marcar els anys 40 i 50. Declarada zona de guerra, la reconstrucció del Port de la Selva va ser lenta i penosa, sempre sota l’ombra militar: va arribar a acollir més d’un miler de soldats, més del doble de la població, comandats per un clònic de Franco -s’hi assemblava fins i tot físicament-, el general Baturone, convertit en factòtum de la població i la família del qual es va acabar integrant plenament al poble. Tant, que un dels seus fills, el Manolo, avui dia advoca per la independència.

A partir dels 60, amb l’incipient turisme i l’arribada d’un nou capellà progressista, Pere Casals, que va comptar amb la complicitat dels mestres Ernest Musquera i Pilar Costa, les coses van començar a anar millor. Començava una altra història, l’inici de la fi del malson i d’un oblit injust al qual aquest llibre contribueix a posar remei.