UN TAST DE CATALÀ

¿La gramàtica de l’IEC catanyolitza?

¿La gramàtica  de l’IEC catanyolitza? / MARC ROVIRA Zoom

La gramàtica de l’IEC (GIEC) ha irritat bastants professionals de la llengua que, després d’anys esmenant o marcant com a falta -en originals o exàmens- determinades formes, ara ja no saben si les han de corregir. La GIEC no només els obliga a modificar hàbits molt interioritzats, sinó que ho fa sovint acollint en la norma formes més paral·leles al castellà. Davant d’això més d’un es pregunta: ¿estem catanyolitzant la llengua?

¿L’IEC té interès a acostar el català al castellà? Jo diria que no, de cap manera. El que passa, i això s’explicita poc, és que Fabra, tot i que tendia a basar la norma en la llengua viva i contemporània molt més que altres filòlegs, també la va basar en un ideal de depuració. És a dir, en alguns casos -sobretot en normativa sintàctica-, va deixar de banda el català contemporani i, partint dels clàssics i altres llengües romàniques, va propugnar el català a què ell creia que hauríem arribat si no hi hagués hagut una creixent subordinació a Castella a partir del segle XV. Part de la seva norma no es basava en el català parlat a principis del XX -que veia embastardit i ensalvatgit- sinó en l’hipotètic català que hauríem parlat com a resultat d’una evolució més aïllada. Ell pretenia que les formes depurades que reintroduïa -partint de la llengua literària elaborada per una elit i anant de dalt cap a baix- s’acabessin integrant en la llengua general, però el temps ha demostrat que algunes no s’hi han integrat, i això les ha convertit en un obstacle perquè l’usuari mitjà assimili la norma i, sobretot, ha complicat la vida als creadors de llengua en aquells registres que pretenen imitar l’espontaneïtat i que cada vegada ocupen una part més important en el conjunt del català emès -dit o escrit- per a una audiència general.

La GIEC amplia la norma perquè deixi d’actuar com una cotilla per als registres informals, perquè deixi de ser tan tortuós -i de vegades impossible- respectar-la i alhora sonar natural i espontani. Però l’amplia, sobretot, per l’impacte que tenen en la codificació de les llengües dues disciplines que neixen als 60: la lingüística teòrica moderna i la sociolingüística. La primera, posant el focus en la dotació genètica universal que subjau a totes les llengües, indueix a estudiar-les -com fa la ciència amb qualsevol objecte natural- partint “del que són” i no pas “del que haurien de ser”: indueix a fer inseparable el vessant descriptiu del prescriptiu. La segona -la sociolingüística-, convertint la fabriana llengua literària en estàndard i, sobretot, substituint el rígid binomi correcte/incorrecte per un criteri molt més subtil i versàtil: l’adequació al registre.

En el cas de la GIEC, els vessants descriptiu i prescriptiu són tan inseparables que, com deixa clar en la introducció, prescriu descrivint. És a dir, sempre que descriu una forma ens està dient alhora (sense explicitar-ho) que és normativa; i si la circumscriu a un registre o dialecte, ens està dient que és adequada -i, per tant, correcta- en aquell registre o dialecte. Només no ho és si la condemna explícitament. Prescriure descrivint no equival a depurar: vincula molt més la norma al català contemporani i, encara que en continuï fent fora el cos estrany de la interferència, també obliga a assumir que bona part de l’evolució del català a partir del segle XV (sobretot de l’evolució sintàctica) convergeix amb el castellà i ha portat a formes que estan totalment integrades en la llengua i no poden ser considerades interferència. La gramàtica de l’IEC, encara que no depuri, sí que evita la ruptura normativa i tendeix a excloure aquestes formes dels registres més formals, però precisament perquè no depura, ja no les exclou del català. Admetent-ne la catalanitat no catanyolitza, normalitza.