L’ESCUMA DE LES LLETRES

El ganivet de Highsmith

Ens hem donat el gust de rellegir la novel·la The Blunderers (1956) de Patricia Highsmith, que en català es traduiria com els ineptes o els maldestres i que en castellà s’ha optat castissament per El cuchillo, traduït per Manuel G. Palacio (Compactos Anagrama Negra, 2017). Més que res, per comprovar que les novel·les de Patricia Highsmith, tant les més conegudes, de la sèrie Ripley, com les altres, podran agradar-te més o menys però no et cauen mai de les mans per antigues. Aquesta novel·la és un exemple clar de les temptatives de Highsmith, als anys 50, de lligar una sèrie de conceptes avui totalment assumits per la novel·la negra. En particular, que el crim perfecte no existeix perquè tampoc existeixen persones perfectes. Com a Estranys en un tren (1950), hi trobem el contacte morbós de dos desconeguts a l’entorn de l’assassinat. El cuchillo no és tan subtil perquè els personatges, en moments donats, tendeixen a l’esquematisme: les dones insuportables, els marits criminals malgrat ells, el policia amb pocs escrúpols… Els fans de Highsmith que l’han llegida no en quedaran decebuts, tanmateix.

Anar a hòsties

Hi ha un detall, aliè a l’escriptora, molt curiós i que mai trobaríem en una novel·la negra de les mil que s’escriuen a l’actualitat: el maltractament legal sistemàtic a l’interrogat. Sí, evidentment, podem fer situacions actuals en què policies sense escrúpols torturin i matin. Però seria en un context de clandestinitat i no pas en una comissaria normal i corrent, a la llum del dia i amb la gent passant tranquil·lament pel costat. A El cuchillo, el policia acaba trencant la resistència d’un dels acusats a base de mastegots en el context d’un interrogatori normal. Acostumats avui en dia a totes aquestes policies nòrdiques tan respectuoses amb la llei ens sobta, de la mateixa manera que ens sorprèn que a les novel·les dels anys 50 i 60 tothom fumi sense parar. Són quantitats industrials de fum que s’enfilen cap al cel des d’aquestes novel·les. En les d’avui no és que no es fumi, però ja no es considera necessari, ni interessant, esmentar-ho. Igual que no s’esmenta mai quan l’heroi o l’heroïna se’n va a fer caca. Vet aquí la novel·la com a mirall d’usos i costums. De debò, una mica de Highsmith de tant en tant és beneficiós.