HE LLEGIT NO SÉ ON

La força dels petits

La força dels petits / EFE Zoom

Hi ha moments en què el silenci deixa de ser una opció

“Jo havia triat el silenci, jo havia triat l’exili”, explicava Oriana Fallaci (1929-2006). La realitat d’Itàlia li feia massa mal i va posar-hi un oceà entremig. Es va instal·lar, més o menys plàcidament, en un autoexili polític. Exercia d’expatriada a Nova York, viatjava d’incògnit a la seva Florència natal i callava. Va callar durant deu anys. “Però hi ha moments a la vida -raonava la periodista- en què callar esdevé una culpa i parlar, una obligació, un deure civil, un repte moral, un imperatiu categòric del qual no et pots evadir”. L’11 de setembre del 2001 va ser per a ella un d’aquests moments.

El mateix dia de la caiguda de les Torres Bessones, Fallaci va intentar tornar a concentrar-se en la novel·la que tenia entre mans, sense èxit. Llavors es va preguntar què podia fer, de quina manera podia ser útil. Algú li va dir que a Itàlia molta gent havia celebrat l’atemptat, al·legant que els ianquis s’ho mereixien. “Aleshores, amb l’ímpetu d’un soldat que surt de la trinxera i es llança contra l’enemic, em vaig abocar a la màquina d’escriure”. Va escriure “sense parar, sense menjar, sense dormir” durant tres setmanes seguides. “Era conscient com mai de la meva responsabilitat com a escriptora, era conscient com mai que escriure pot curar o matar”.

I així va sorgir La rabia y el orgullo (La Esfera de los Libros), un text sacsejador i polèmic arran del qual va ser acusada de difamar l’islam. Que li hauria sortit més a compte continuar callant? No ho crec. Perquè el pes de la culpa fa de mal portar. I perquè hi ha moments a la vida en què l’única opció és mullar-se.

El que t’estalvies si publiques una obra quan ja t’has mort

La novel·la que Fallaci estava escrivint el setembre del 2001 es titula Un sombrero lleno de cerezas (també a La Esfera de los Libros) i es va publicar de forma pòstuma. Ella en parlava com si fos un fill: “És una novel·la densa i laboriosa que al llarg d’aquests anys no he abandonat mai. És un nen molt difícil i exigent. L’embaràs ha durat gran part de la meva vida adulta, el part va començar gràcies a la malaltia que m’acabarà matant i el primer plor no sé quan s’escoltarà. Probablement quan jo ja sigui morta”. Aprofitava l’ocasió per disparar: “Les obres pòstumes tenen l’avantatge exquisit d’estalviar-te les ximpleses o perfídies dels qui, sense saber escriure ni concebre una novel·la, pretenen jutjar, més ben dit maltractar, els qui les conceben i escriuen”.

Quan el poderós obre la porta, descobreix que l’herba ha crescut

Ho va deixar escrit Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té:/ amb una vaga general d’una setmana/ n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,/ paralitzar l’Estat i demostrar que/ les lleis que imposen no són necessàries.” El poema ha revifat ara, coincidint amb la moguda a favor de la democràcia als carrers i amb la mostra Poesia Brossa al Macba, una exposició sobre el poeta i els artistes amb qui dialogava.

“Crec profundament en la força del que és petit”, va afirmar l’admirat José Luis Sampedro en una conversa amb el cardiòleg Valentí Fuster, transcrita per Olga Lucas i publicada en el llibre La ciència i la vida (Rosa dels Vents). Sampedro recorda una frase de Shakespeare a Enric V, “L’herba creix de nit”, i diu: “És bonic pensar que quan el poderós obre la porta de casa seva descobreix que durant la nit ha crescut una herba que no el deixa sortir. Els petits es defensen”. L’autor de La sonrisa etrusca també posa l’exemple dels tèrmits: “Diminuts, però capaços de destrossar un edifici”. I aquí Valentí Fuster replica: “Certament, però jo, a més, crec en els petits passos que poden fer els grans, encara que sigui com a conseqüència de la pressió social”.