HE LLEGIT NO SÉ ON

La ficció requereix temps

La ficció requereix temps / GIORGIO ONORATI / EFE Zoom

Un dels retorns més esperats de la història de la literatura

Resulta que Arundhati Roy ha escrit una segona novel·la i a mi -que tinc un peu al món i un altre no sé on- la meganotícia m’havia passat per alt, de manera que quan m’assabento que és a punt d’arribar a les llibreries El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama) no puc evitar un crit de sorpresa. Soc poc original: el seu debut literari, El déu de les coses petites, em va enamorar tant -el vaig llegir el 1998, quan va sortir en català- que encara no he gosat tornar-lo a agafar, no fos cas que la relectura vingués acompanyada de la decepció. I això que, com remarca la solapa del volum que tinc rebregat i subratllat, un crític nord-americà en va dir: “Té tanta màgia, misteri i tristesa que, literalment, quan vaig arribar a l’última pàgina, em vaig posar a rellegir-la”.

El de Roy deu ser -és, segur- un dels retorns a la ficció més esperats de la història de la literatura. L’autora i activista índia diu que la ficció és casa seva, però s’ha passat vint anys esquivant-la i refugiant-se en l’assaig. O potser és que s’ha passat vint anys gestant aquesta segona novel·la, on -i ara escriuré una esperança en forma d’afirmació- els seus lectors ens hi trobarem com a casa. “No tinc res en contra dels autors prolífics, però jo només volia escriure una altra novel·la si realment tenia una novel·la per escriure -explica-. Els assajos neixen de la urgència, la ficció requereix temps”.

El desconsol, la felicitat que s’esmuny i les raons del cor

Arundhati Roy dedica El ministeri de la felicitat suprema (traduïda al català per Xavier Pàmies) “als desconsolats”. Reconec que m’hi reconec, en aquest adjectiu. Segons l’escriptora, els desconsolats som tots sense excepció, fins i tot quan no mostrem el desconsol de portes enfora. I la felicitat del títol és esmunyedissa: “La felicitat no és un edifici ni una institució que es mantingui per sempre -constata Roy-. És fràgil. En gaudim quan ens és possible, i la podem trobar en els llocs més insospitats”.

L’aclamadíssima El déu de les coses petites s’encetava amb la següent frase de l’escriptor i crític d’art John Berger: “Mai més no s’explicarà cap història com si fos l’única”. Precisament, Berger -que va morir el passat 2 de gener- és en part el culpable de la retrobada de Roy amb la ficció. “L’any 2011, en John em va obligar a encendre l’ordinador i a llegir-li el que estava escrivint. Em va dir que tornés a Delhi i fes el favor d’acabar la novel·la”. La frase que l’autora ha triat per encapçalar aquesta segona incursió en la ficció és de Nâzım Hikmet, el poeta més destacat en llengua turca del segle XX, i diu així: “En definitiva, tot depèn del teu cor...”.

Aprendre a viure i a escriure al marge de les expectatives

No devia ser fàcil per a Arundhati Roy, que aleshores tenia trenta-i-tants anys, assumir un fenomen literari de dimensions tan espectaculars com el que es va generar a l’entorn d’ El déu de les coses petites, guardonada amb el premi Booker 1997 i traduïda a una trentena d’idiomes.

Tot i que els vint anys de més hi ajudaran, suposo que tampoc li serà fàcil ara encaixar les reaccions de mil colors que desperta i despertarà aquesta nova novel·la. Abordar un projecte literari després d’un èxit és un repte majúscul (el mateix Freud ja va observar que un triomf sonat pot provocar a la llarga una sensació de fracàs). Però l’escriptora índia ha assegurat en moltes entrevistes que ha après a viure al marge de les expectatives dels altres. També diu que les coses petites són avui més importants que mai: “És l’acumulació de coses petites el que acaba fent coses grans”.