Tothom qui té una certa base lingüística sap que no hi ha una correspondència unívoca entre les lletres i els sons d’una llengua. Una mateixa lletra pot representar diferents sons i un mateix so es pot representar amb diferents lletres i, sobretot, no tots els sons tenen una lletra específica que els representi.

Així doncs, si volem parlar amb precisió d’una llengua -per exemple, si l’ensenyem-, a més dels noms de les lletres, n’hem de saber els noms dels sons. I tots els sons tenen nom, però molt llarg. El nom de la lletra g és ge, però la g representa quatre sons diferents a gat, gec, mag i mig, que s’anomenen, respectivament, oclusiva velar sonora, fricativa palatoalveolar sonora, oclusiva velar sorda i africada palatoalveolar sorda.Llarg, no? I, per acabar-ho d’adobar, palatoalveolar té dos sinònims: pos talveolar i prepalatal.

Disposem de noms més curts per a alguns sons -parlem de vocal neutra, e oberta o essa sonora - però seria bo tenir-ne més. Els professors de català ho agrairien. Per exemple, el DIEC podria entrar gue i txe, i afegir a ge i ca -que ara ja són noms de lletres- una segona accepció com a noms de sons. I parlaríem dels sons gue, ge, ca i txe. Curt i clar.

Per als ieistes -cada cop n’hi ha més- necessitem un nom per al so que no saben fer: ella. I hi ha un cas en què desaprofitem, tristament, el que ja són noms de sons - ics i xeix - convertint-los en dues maneres d’anomenar la lletra x.

Però oi que no diem raigs xeix als raigs X ni tampoc demanem a la botiga una samarreta xeix xeix ela? I és que ics hauria de ser el nom de la lletra i també el del seu so ks (gz), i llavors xeix seria el nom útil i específic del so que la fonologia anomena fricativa palatoalveolar sorda.

Resulta sorprenent que una norma que tan sovint es complau a fer distincions inútils no en faci una que ja ve mig feta i ens podria fer servei. Al capdavall, no es tracta tant de donar noms curts a tots els sons com d’entrar al diccionari els noms de sons que la llengua i el sentit comú ja ens porten amb safata.