L’ESCUMA DE LES LLETRES

La dedicatòria d’Arrabal

Amb la diada de Sant Jordi tan propera, no podem deixar de parlar del tema de les dedicatòries. En teoria, són un intercanvi absolutament privat entre l’autor i el lector. Però què passa si un tercer hi té accés i s’hi sent al·ludit? Hi tindria dret a rèplica? Podria fer-ho públic? Enguany es compliran els 50 anys d’un dels ridículs més grans del règim franquista en matèria judicial gràcies a la dedicatòria d’un llibre. A finals de setembre de 1967, el tristament famós Tribunal d’Ordre Públic declarava Fernando Arrabal absolt dels delictes de blasfèmia i ultratge a la nació espanyola. Tot havia començat gairebé tres mesos abans, arran d’una dedicatòria en un dels seus llibres feta a un noi a les Galerías Preciados de Madrid.

“Me cago en tó”

Arrabal li va escriure exactament: “ Para Antonio, me cago en Dios, en la Patria y en todo lo demás ”. Per a mi, el més pertorbador és aquest “ y en todo lo demás ”, però en fi, el cas és que el pare del noi va llegir la dedicatòria i es va enfadar molt. Va agafar el llibre dedicat i va portar-lo a la policia, que va anar fins a la Manga del Mar Menor, on Arrabal passava uns dies de vacances, i va detenir-lo ipso facto. El ministre de la Governació, l’aleshores tinent general Alonso Vega, va dur el cas al consell de ministres. Molts dels seus integrants opinaven que calia utilitzar-lo per donar una lliçó. Franco, com sempre, no va dir res.

Arrabal va estar empresonat un parell de mesos. Tot d’escriptors internacionals com ara Mauriac, Ionesco, Arthur Miller i Beckett s’hi van solidaritzar. Durant el judici, Arrabal va defensar-se dient que quan parlava de Déu es referia al déu Pan i que no hi havia escrit “Patria”, sinó Patra, que era el nom de la seva gata. Extraordinari. Els intel·lectuals espanyols Cela, Pemán, Aleixandre i Laín Entralgo van testificar a favor seu. El TOP va absoldre’l sense abaixar-se els pantalons perquè un psiquiatre va certificar que l’escriptor, durant la dedicatòria, havia patit un trastorn mental transitori a causa dels nervis i al fet d’haver ingerit fàrmacs. Fabulós. Curiosament, es va acceptar com a eximent el fet que Arrabal, que vivia a París, podent ser francès havia preferit continuar sent espanyol! Vet aquí un patriota! Vet aquí… el poder d’una dedicatòria.