ELS LLIBRES I LES COSES
Barcelona

Els amics i ‘voyeurs’ catalans de la Revolució Russa

Els amics i ‘voyeurs’ catalans de la Revolució Russa / WIKIPEDIA Zoom

Som a l’any del centenari de la Revolució Russa, aquella sacsejada que, parafrasejant el periodista nord-americà John Reed, va commoure el món. Tot i el segle i quart transcorregut, la Revolució Francesa encara era en el record, en la memòria col·lectiva. I de cop, aquell 1917, en plena Primera Guerra Mundial i enmig d’un panorama cada cop més marcat per les tensions socials i els extremismes ideològics, la caiguda de la família dels tsars Romanov i l’establiment a Rússia del primer règim comunista de la història va produir una ona expansiva de la qual naturalment Catalunya no va ser aliena.

L’historiador Josep Puigsech ressegueix al llibre La Revolució Russa i Catalunya (Eumo) la repercussió que l’esdeveniment va tenir al nostre país, des del moment mateix de l’esclat fins al final de la Guerra Civil, el 1939. Tot i el predomini de l’anarquisme en el camp sindical i de l’esquerra social i liberal catalanista en el camp polític, la influència de la Rússia comunista no va ser menor a Catalunya. Més enllà d’adscripcions ideològiques, va despertar des de l’inici admiració en el món obrer i curiositat en el terreny intel·lectual.

D’entrada, des de la majoria de tribunes periodístiques es va saludar la notícia amb prevenció, sobretot pel fet que els revolucionaris russos volien abandonar -com van acabar fent amb el tractat de Brest-Litovsk- el front de batalla alemany a la Primera Guerra Mundial, una decisió que posava en perill la victòria de les potències favorables a la democràcia liberal a Europa. Així ho va escriure, per exemple, Antoni Rovira i Virgili. Curiosament, el suport més clar va venir de Solidaridad Obrera, l’òrgan de premsa de la CNT: els anarquistes eren per sobre de tot revolucionaris, i també antibel·licistes. Posteriorment, vista la dinàmica bolxevic de partit únic i dictadura del proletariat, la CNT, de la mà d’Ángel Pestaña -que havia viatjat a Moscou-, giraria l’esquena a la III Internacional sense deixar, però, de sentir-hi sempre una mena d’atracció fatal. Quant al comunisme català, minoritari i fragmentat (va arribar a haver-hi set partits), Puigsech remarca que va tenir, fins i tot en el cas del PSUC, i malgrat la seva participació en la purga del POUM d’Andreu Nin, un caràcter heterodox, en bona part pel seu component nacionalista català. De fet, Nin, el més soviètic dels catalans, va acabar sent assassinat per ordres de Stalin. Com també ho seria Vladímir Antónov-Ovséienko, que la nit del 6 al 7 de novembre de 1917 havia encapçalat l’assalt al Palau d’Hivern i que durant la Guerra Civil Espanyola va ser cònsol rus a Barcelona, on fins i tot va seguir classes de català i va exercir una influència decisiva.

Però a part dels, diguem-ne, amics i admiradors catalans de l’URSS (inclosos els que van tenir-hi una ambivalent relació d’amor-odi), hi va haver els voyeurs atrets per la novetat, com el conegut cas dels periodistes Josep Pla i Eugeni Xammar, però també del científic Jaume Pi i Sunyer o del polític lligaire Ferran Valls i Taberner, entre d’altres. Tots ells van anar passant per l’Hotel Lux de Moscou, on també es va allotjar Francesc Macià, que, acompanyat d’un jove Josep Carner-Ribalta (que hi tornaria en missió cultural el 1937), va cercar sense èxit el 1925 suport soviètic per envair Catalunya. Hi hauria, finalment, invasió, però una invasió ideològica comunista subtil (o no tan subtil) un cop ja mort Macià.