Una injecció de vida a partir de l’experiència d’un malalt que es mor

“Em vas deixar fronteres de dolor/ extenses com el mar/ entre l’eternitat i el temps/ entre la teva consciència i la meva”. Amb aquests versos d’Emily Dickinson comença l’epíleg -escrit per la vídua de l’autor- del llibre Vive. “L’abril és el mes més cruel, fent sorgir/ lilàs de la terra morta, barrejant/ record i desig, removent/ les febles arrels amb la pluja primaveral”, recita al seu torn l’autor del llibre quan ha de buscar indicis d’un possible deteriorament de la pròpia parla: els famosos versos de T.S. Eliot l’acompanyen i, d’alguna manera, el consolen.

La primera part d’aquest poema d’Eliot es titula L’enterrament dels morts. El llibre de què parlo tracta, en canvi, de revitalitzar els vius. Vive, de Paul Kalanithi, publicat per Seix Barral, és una injecció de vida a partir de l’experiència d’un malalt terminal que decideix mirar la mort als ulls sense deixar de viure amb intensitat. Sense perdre l’esperança no pas d’una curació improbable, però sí d’omplir de sentit els dies. I és també el llibre d’un metge que de cop passa a l’altra banda i entén de veritat què vol dir estar malalt. És com enamorar-se o com tenir fills, diu: fins que no ho tastes de primera mà, no saps de què va la història.

El testimoni honest d’algú que escriu contra el temps

Paul Kalanithi (Nova York, 1977- Palo Alto, 2015) era un metge resident de 36 anys a punt d’obtenir una plaça fixa i cobejada com a neurocirurgià quan li van diagnosticar un càncer de pulmó en un estadi avançat. Abans de fer la carrera de medicina, s’havia llicenciat en filologia anglesa i en biologia humana. Saber que tenia els mesos comptats (van acabar sent vint-i-dos) el va dur a recuperar l’ambició literària. En un mail que va enviar al seu millor amic per comunicar-li el diagnòstic, li va dir: “La bona notícia és que ja he viscut més anys que dues de les Brontë, que John Keats i que Stephen Crane. La mala notícia és que encara no he escrit res”.

I com que no tenia temps per perdre, va posar fil a l’agulla. Ja en el llit de mort, va demanar als familiars que s’ocupessin de publicar el llibre inacabat que trobarien en una carpeta del seu ordinador.

Quan no hi ha lloc per al bisturí, el cirurgià recorre a les paraules

Com a neurocirurgià que prenia decisions sobre el cervell dels pacients, Paul Kalanithi s’havia de preguntar sovint què és el que fa que la vida valgui prou la pena per continuar vivint-la. La qüestió se li planteja amb més força i urgència quan la vida en joc és la seva. D’altra banda, com a metge no sempre podia salvar la vida dels malalts: també li tocava fer-los entendre que els havia arribat l’hora de morir. “Quan no hi ha lloc per al bisturí -escriu-, les paraules són l’únic instrument del cirurgià”. Un cop té al davant un pronòstic negre per a si mateix, ha d’assumir el repte de caminar cap a la mort amb integritat. Ha de dir-se i repetir-se que l’única opció és viure plenament cada dia. “Havia d’aprendre a viure d’una forma diferent: veient la mort com una visita itinerant de presència imponent, però sabent que fins i tot si m’estic morint, i fins que efectivament em mori, continuo vivint”.

Aquestes línies resumeixen, crec, l’esperit d’un llibre tan honest com lliure d’autocompassió: “Haver entrat en un contacte tan directe amb la meva mortalitat no havia canviat res i ho havia transformat tot. Abans que em diagnostiquessin el càncer, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Després del diagnòstic, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Però ara ho intuïa amb més intensitat. El problema, en realitat, no era científic. La perspectiva de la mort és inquietant. I, no obstant això, no hi ha cap altra forma de viure”.