HE LLEGIT NO SÉ ON

Tornar als llibres que ens han fet vibrar

Tornar als llibres que ens han fet vibrar / FRANCESC MELCION Zoom

El requisit per poder rellegir: abans hem d’haver llegit

Estic rellegint una de les meves novel·les preferides: Una dona difícil, de John Irving. Ho faig amb por, perquè no soc la que era quan la vaig devorar amb entusiasme per primer cop i perquè les decepcions fan de mal encaixar. Rellegir és enfrontar-nos al jo que vam ser, però és també defensar la memòria de les lectures que ens han marcat. I si bé rellegir els clàssics que vam descobrir massa d’hora és gairebé imprescindible, tornar a llegir novel·les diguem-ne normals és un risc que potser no val la pena córrer.

“Rellegir és més important que llegir, però per rellegir cal haver llegit”, va afirmar Jorge Luis Borges el 1978. I això em fa pensar en Roberto Bolaño, que deia: “Hem de rellegir Borges una altra vegada”.

L’exemplar que rellegeixo el tinc dedicat i signat per John Irving, perquè després de la història de Ruth Cole em vaig declarar fan incondicional de l’estatunidenc i vaig perdre la vergonya que m’impedeix demanar que em signin un llibre. És més: amb l’excusa d’escriure’n una crònica em vaig convertir en l’ombra d’Irving durant 24 hores, un dia que va passar sencer a Barcelona, i el vaig acompanyar fins i tot al gimnàs. (Això de les 24 hores devia ser una llicència periodística, perquè no recordo haver dormit amb ell.)

Una prestatgeria plena de títols recomanats

He tornat a Una dona difícil gràcies a en Joan, que va estrenar prestatgeria i va demanar a una colla d’amics i coneguts que li recomanéssim un llibre. Es va comprometre a aconseguir el títol en qüestió i a posar-lo a la prestatgeria nova. “Possiblement, el llegiré”, deia en el mail col·lectiu. Vaig escollir Una dona difícil sense pensar-m’ho gaire. I això que, quan em fan triar un llibre, acostumo a optar per La felicidad, desesperadamente, d’André Comte-Sponville (Paidós).

L’altre dia, en una paradeta al metro de Lesseps, vaig trobar Una mujer difícil (Tusquets) per dos euros i em va semblar que l’havia de comprar. Devia ser una sensació similar a la de qui es veu empès a adoptar un gos de la gossera sense haver-ho previst (no tinc clar que sigui un bon símil: les gosseres no te les trobes al mig del pas com les parades improvisades de llibres de segona mà). Com que ja tinc la novel·la en català i en castellà, la vaig regalar a una amiga. Que, inexplicablement, continua sent amiga meva tot i que m’ha confessat que ha aparcat la lectura del meu Irving preferit.

L’escriptor atípic que només feia novel·les d’amor

Entre els llibres de la meva vida que fan cua per ser rellegits, hi ha La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro (Alfaguara). També el tinc dedicat per l’autor. El vaig entrevistar a casa seva el 1995, quan s’havia publicat una edició commemorativa del desè aniversari de la novel·la. La conversa amb l’admirat Sampedro va ser un d’aquells moments que et reconcilien per sempre amb la feina de periodista cultural.

De jove, Sampedro somiava ser escriptor, “ni que fos un escriptor de segona”. Li vaig preguntar si havia arribat a ser un escriptor de primera. La resposta: “De genis coneguts, només n’hi ha un cada segle. Sé que no escric tan bé com García Màrquez. Em costa molt situar-me entre els escriptors actuals, i els crítics literaris tampoc no saben on ficar-me. Soc, sens dubte, un escriptor atípic. No es pot negar que Octubre, octubre és un llibre inusitat: no s’acostumen a escriure novel·les així. Potser a estones soc un escriptor de primera i a estones un escriptor de segona. Només sé que no dono un llibre a un editor mentre crec que el puc millorar”. La frase amb què vaig titular aquella entrevista encara m’enamora ara: “Totes les meves novel·les són cartes d’amor”.