MINÚCIES

El Tirant

literat

El Tirant / WIKIPEDIA Zoom

Al temps de Felip III, quan havia pres la bona decisió d’abandonar Valladolid i instal·lar la cort a Madrid, i quan ja s’havien publicat les dues parts d’El Quixot, el rei va veure des d’una finestra un home assegut en un banc dels jardins de palau, tot sol, que es cargolava de riure. El monarca va dir-li llavors a un cortesà que anava amb ell: “Aquest home o és boig, o està llegint El Quixot ”. El prestigi d’aquest llibre, que és el gran monument de la novel·la en castellà com en català ho és Tirant lo Blanc, ja s’havia fet enorme. Les traduccions a altres llengües, com l’anglès, s’havia fet quasi immediatament, i el continent celebrava l’aparició d’una novel·la que transformaria el panorama d’aquest gènere a tot Europa per sempre més: encara vivim de les transformacions i reelaboracions que admet aquesta paròdia dels llibres de cavalleria, alhora clau per entendre la distància que separa la realitat de la ficció, la veritat de la mentida, la història de la literatura, l’Edat Mitjana dels temps moderns.

No és segur que molta gent, avui, llegeixi El Quixot com es va llegir en vida de Cervantes i durant una part, només una part, del segle XVII, perquè a Espanya hi ha una inveterada tendència de mirar amb mal ull qualsevol producte de cultura extraordinari. Avui, possiblement, és més llegit a Rússia o a Anglaterra -països en què El Quixot va deixar una empremta d’allò més fèrtil- que a Espanya i a Catalunya. Aquí, per cert, hauríem de fer cas de les paraules de Cervantes, ell mateix, al famós capítol quixotesc de l’escrutini de la biblioteca i posterior destrucció de bona part dels llibres, en què l’autor castellà preua d’una manera destacada la importància que va tenir, per a ell i per a la ideació del seu més gran projecte literari, la nostra novel·la cavalleresca. És sabut que Cervantes, en un dels passatges més difícil de comentar d’ El Quixot, va escriure que, de tan ric com era el nostre Tirant, seria bo que el seu autor fos enviat a “galeres”, és a dir, en molt intel·ligent interpretació de Martí de Riquer, a les “galerades” o proves d’impremta en un moment en què costava de trobar a les “llibreries” la novel·la de Martorell.

Mario Vargas Llosa, entre un estol, va fer tot el possible perquè els catalans llegíssim el Tirant, però la manca d’una bona educació literària a les escoles -“Molas, moles!”-, ha fet que aquest llibre sigui considerat poc menys que una raresa arqueològica, quan, de fet, presenta un llenguatge perfectament intel·ligible. En suma: ¿dubtàveu a l’hora de comprar un llibre o l’altre per Sant Jordi? Doncs fora dubtes: hauríeu d’haver demanat un Tirant per celebrar la festa i la gran dignitat de la nostra literatura medieval. Ella i els poetes noucentistes són els nostres clàssics.