Arthur Schnitzler, jueu austríac, és un clàssic de les lletres alemanyes, pioner del monòleg interior en aquesta llengua, amb una obra de caràcter psicologista -Freud l’admirava; ell no tant a Freud- que va conrear a parts iguals èxits i polèmiques: es va avançar en la denúncia tant de la hipocresia burgesa com de l’antisemitisme. Amb una extensa obra, ara apareix en castellà una novel·la breu pòstuma i inèdita fins al 2014, Tardía fama (Acantilado), traduïda per Adan Kovacsics.

Té, com sovint passa amb els seus textos, força elements autobiogràfics. Schnitzler va pertànyer a finals del XIX al cercle literari Jove Viena, en el qual hi havia autors com Hugo von Hofmannsthal, Felix Salten, Richard Beer-Hofmann i Hermann Bahr, que es reunien al cafè Griensteidl. A Tardía fama, un grup anomenat la Jove Viena acull en el seu si un poeta vell i oblidat, Eduard Saxberger, a punt de complir els 60 anys, autor d’una sola obra, que amb els anys s’ha convertit en un solitari funcionari anodí. Es reuneixen, esclar, en un vell cafè, de sostre de volta baix, emboirat pel fum i poblat d’esperances i enveges.

Saxberger vol i dol, però després d’anys de silenci, de cop en el seu interior es desperta l’ego adormit i queda atrapat en la xarxa de la seva vanitat oblidada. Es deixa arrossegar per la dolça sensació de ser per fi reconegut: l’admiració i els elogis dels joves aspirants a escriptors l’afalaguen. Però el que reneix no és l’escriptor, sinó només la màscara, les ànsies de reconeixement. Rejoveneix l’ego, no l’autor. I així se suma a un cor d’egos gelosos, cadascun preocupat només de si mateix.

¿Ha canviat tant la vida social literària? ¿Aquella Viena del tombant de segle no podria ser la Barcelona d’ara, on els joves escriptors malviuen, fan feinetes diverses, tasten el periodisme per mirar de surar i s’ajuden sobretot a ells mateixos? I, alhora, quants autors envellits i mig retirats tenim avui que creuen, com Saxberger, que no s’ha fet justícia amb ells i que secretament no abandonen l’esperança que un dia els arribi la fama, ni que sigui pòstuma? Sens dubte, el millor de la literatura sempre ha sigut la literatura. Però quina literatura existiria sense els egos literaris?