ELS LLIBRES I LES COSES

Ni or ni marbre: la Catalunya lítica de Cirici Pellicer

Per als que no us interessi l'escultura, el llibre 'L’escultura catalana' també és una joia

Ni or ni marbre:  La Catalunya lítica de Cirici Pellicer / RUTH MARIGOT Zoom

Sempre és un plaer tornar als clàssics. Quaderns Crema ha recuperat L’escultura catalana, d’Alexandre Cirici Pellicer, un llibre de fa 60 anys. L’única pega, esclar, és que s’acaba amb Subirachs. Encara que no us interessi especialment l’escultura, aquest breu assaig panoràmic us il·luminarà. Cirici Pellicer és un mestre: sintètic, lúcid, suggeridor, erudit, detallista.

L’inici ja és prometedor: “L’escultura és un diàleg entre l’home i la matèria. L’home és essencialment el factor adaptable, que converteix la facultat d’adaptació en intel·ligència. La matèria és la circumstància que posa en joc aquesta facultat”. I encara en la introducció, després de dir-nos que als Països Catalans no hem tingut el luxe de l’or i una mica però poc el del marbre, ens situa com una cultura lítica -sobretot de pedra calcària- i com una gent que toca de peus a terra, treballant la matèria sense separar cap art de l’arquitectura i els oficis: “Així el cistell, el tupí, la cleda o la barca, que són arquitectura per dins, són escultura per fora”. I també són escultura els pessebres, els gegants i els nans i els dracs, les falles valencianes - “monumentalisme barroc”- i els castellers.

Abans de començar amb l’Eivissa púnica, una prèvia: “L’escultura és com una espècie vivent que, partint d’Egipte, de Mesopotàmia i de Mohenjo-daro, s’estengué pel món neolític”. Després ja venen els ibers i tot seguit la influència grecoromana. Només un apunt: “La plàstica dels romans té la seva arrel més íntima en el rústic realisme itàlic exigit per als retrats ancestrals llatins. S’hi sobreposen la forta energia expressiva, màgica, de la plàstica etrusca, i més tard l’esteticisme somàtic dels grecs”.

Fem un gran salt i ens situem a la Catalunya de l’any 1000, al moment inicial de la independència, quan el país pirinenc esdevé cruïlla de tres cultures: la dels califes -Còrdova era la ciutat més gran d’Europa després de Constantinoble-, la llombarda -dominada pel puixant orde benedictí- i la de l’imperi franc -amb l’art cèltic dels monjos irlandesos-. Als capitells del monestir de Sant Benet de Bages s’hi pot trobar aquesta barreja d’influències. Tot plegat qualla en el Romànic, una escultura entesa com un signe superior, no com una representació del món real. El Romànic dona molt de si, i després el Gòtic, amb els retaules de pedra: “La Catalunya pirinenca, país lític que havia donat a l’Europa romànica la basílica amb coberta de pedra, va crear aquesta altra traducció pedrissa d’un treball que és propi, a tot arreu, de l’orfebreria, l’eborària i la talla de fusta”.

Accelerem i acabem. Amb el pas dels segles, de la mà del desvetllament burgès, amb les influències italiana i francesa, i després també holandesa i anglesa, l’escultura catalana evoluciona fins al Classicisme, després el Barroc, el Neoclassicisme i el Romanticisme abans d’arribar al fantàstic triplet de Modernisme, Noucentisme i avantguardes: Gaudí, Llimona, Maillol, Hugué, Clarà, Gargallo, González... El que ha vingut després, el gran Cirici Pellicer -crític de referència, factòtum de l’antifranquisme i senador amb Paco Candel i Josep Benet-, mort el 1983, ja no ho va poder escriure.