05/11/2016

Manuel Brunet, l’enemic de Xammar i Dalí

3 min

El segle XX català va ser convuls i passional, amarat de fortes tensions ideològiques, i malgrat el marasme de les dues dictadures i la guerra, malgrat l’exili, la por i la divisió interiors, va ser també prodigiós i creador. Va ser un segle de mort i ressorgiment que no va deixar ningú indiferent: va treure el millor i el pitjor dels homes i dones que es van trobar enmig de la batalla. I al cor de la batalla, des del combat periodístic, hi trobem una figura tan polèmica com atractiva: Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956), a qui Francesc Montero ha dedicat un complet i mesurat retrat biogràfic publicat per Afers.

Brunet ha passat justament a la història de les lletres pel seu únic text de ficció, El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, publicat el 1925 i que s’ha anat reeditant. Però rere l’idealisme jovial d’aquella narració noucentista, hi ha, soterrada, la trajectòria abrandada d’un periodista d’extrems que va evolucionar des d’un obrerisme inicial influït pel seu amic Andreu Nin, amb qui va coincidir als diaris Las Noticias i La Publicidad (del qual el 1919 van ser acomiadats per bolxevics!), fins al conservadorisme catòlic de Destino, sota el franquisme. Enmig, els anys daurats com a firma més ben pagada i influent de La Veu de Catalunya, portaveu del catalanisme d’ordre de la Lliga.

Assentat en una sòlida cultura, enamorat de França i Itàlia, polifacètic i voraç, el seu va ser sobretot un periodisme d’idees, a cavall de la política internacional i la catalana, atent a la cultura. Això no impedeix que, per exemple, fos el primer a donar la notícia del cop d’estat de Primo de Rivera. Les dues capçaleres més modernes del primer terç del XX, La Publicitat (portaveu d’Acció Catalana) i la revista Mirador, que va dirigir, van convertir-lo en un dels grans cronistes del període, esmolat i enèrgic, catalanista radical, polemista nat i arrauxat, obsessiu i sincer, punyent, mordaç.

Si en l’etapa de formació va passar del marxisme influït per Nin al liberalisme progressista d’Acció Catalana, amb la República va experimentar el salt al conservadorisme, a causa de tres factors: un retorn al catolicisme (de jove s’havia format al seminari vigatà), la derrota electoral d’Acció Catalana i l’acostament d’aquesta a ERC, i l’afer Bloch, un escàndol financer destapat per ell i que presumptament afectava els diputats Companys i Campalans, que sempre el van acusar de tergiversar els fets. L’afer va derivar en una querella contra seu i una estranya agressió a la sortida de casa. El 1933 el seu sonat pas a La Veu va segellar el nou Brunet conservador, sense abandonar el seu estil corrosiu i a voltes forassenyat que li va valer tantes enemistats.

Però les més sonades van venir al retorn del seu exili al servei de Cambó, després de fugir per cames, amenaçat de mort. Amb 50 anys, la seva arribada a la Catalunya franquista com a vencedor vençut i arruïnat (també va patir un expedient de depuració), i la seva incorporació a Destino i a la premsa del règim gràcies a Ignasi Agustí -“l’home que em va treure de les escombraries”- i Carles Sentís, li van crear autèntics enemics, tant a l’exili interior -Carles Riba, per exemple- com sobretot a l’exterior, des d’on va sobresortir l’implacable Eugeni Xammar. Però un adversari inesperat i obsessiu per a Brunet va ser Salvador Dalí, que va arribar a qualificar els seus detractors de “brunets”. Amic i mentor intel·lectual d’Anna Maria Dalí, enemistada amb el seu germà, Brunet es va situar el punt de mira del genial pintor, que el va caricaturitzar cruelment.

Brunet, que el 1943 també va perdre el seu fill adolescent, no es va recuperar mai del cop de la guerra ni de les contradiccions de la postguerra, tot i no deixar de presentar batalla (també una batalla interna amb si mateix) fins al final.

stats