L’ESCUMA DE LES LLETRES

L’intel·lectual rampant

Enguany es compleixen 60 anys de la publicació d’ El baró rampant, probablement la novel·la més coneguda d’Italo Calvino (1923-1985). És estranyament actual, ja que l’any 1957, quan va aparèixer, Calvino estava en plena crisi personal i creativa després de la invasió d’Hongria per la Unió Soviètica. Aquesta acció va fer canviar el punt de vista i l’adscripció ideològica de tants i tants intel·lectuals europeus. Sobretot a Itàlia, on el PCI era l’únic contrapès progressista a la Democràcia Cristiana. Calvino va escriure una novel·la en què un nen de dotze anys es rebel·la davant la injustícia paterna i s’enfila a un arbre. Jura que mai més no tocarà de peus a terra. I ho compleix. Entremig viu una existència gens avorrida, plena de situacions personals extraordinàries i, sobretot, la demostració que, per entendre el món i intentar solucionar-lo, no cal tocar de peus a terra. Tota una declaració de principis. El protagonista d’aquesta deliciosa novel·la era clarament un alter ego del mateix Calvino, que ja havia decidit enfilar-se al seu arbre particular per poder contemplar el món uns quants metres per damunt de terra, lliure de pressions i de consignes.

El creador i el compromís

Un altre dels escriptors italians coneguts de l’època, Elio Vittorini, davant de la crisi ideològica provocada per l’estratègia del Partit Comunista de la Unió Soviètica, va decidir plegar d’escriure (entenia la creació literària únicament com a vehicle de propagació d’idees). Calvino, al contrari, va continuar escrivint. Això sí, enfilat a la pròpia figuera. Com que estem vivint temps de progressiva marxa enrere en tots els sentits, temps en què veiem clarament que torna la barbàrie i regna l’estupidesa i la injustícia, és possible que la vella idea del “compromís” torni a ser vigent. Els intel·lectuals s’han fet enrere davant l’imperi dels tertulians i de la violenta brutícia esquitxada diàriament per la xarxa. És el moment de tornar. Si més no, com Calvino, que va decidir deixar de seguir consignes i, des de dalt d’un arbre, com el seu estimat Cosimo d’El baró rampant, va dedicar-se a continuar la lluita pel seu compte, fent guerra de guerrilla, passant-s’ho bé i fent que la gent s’ho passés bé. Potser és hora d’anar mirant al voltant, a veure quin és l’arbre que tenim més a prop.