L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Lemaitre, reinventor

Bromera ha publicat Pierre Lemaitre, un dels fenòmens literaris a França dels últims anys, sobretot pel que fa a la novel·la de gènere policíac. Es va inventar un inspector de policia nan, l’inspector Verhoeven, que va protagonitzar la sèrie tancada de quatre lliuraments sobre quatre casos criminals. Tot plegat amb un desplegament espectacular de facultats narratives per al gènere. Ara publica Tres dies i una vida (traduït per Albert Pejó) i ens ensenya que, en la línia marcada per Truman Capote i A sang freda, encara es poden obrir camins nous en la novel·la de gènere. Tot està inventat, però Capote ens va demostrar que la narrativa de no-ficció, tal com en va dir, oferia un camí intermedi igualment interessant. La novel·la de Capote està basada en fets reals i la de Lemaitre no. Però a la pràctica és el mateix perquè la història que explica s’hauria pogut treure directament de la secció de successos de qualsevol diari francès. Capote fa una reconstrucció d’uns fets esdevinguts de manera relativament contemporània a ell, Lemaitre ens els narra des d’una perspectiva de més de deu anys. Però la idea és la mateixa: l’autor ens trasllada a un poblet francès, tancat, amb les seves misèries, on es produeix una mort.

Nens assassins

Sabem des del principi qui és l’assassí. També les causes de la mort. La tensió no va per aquí, doncs. La resta del llibre és una proposta una mica arriscada de l’autor amb el lector: ¿aguantarà l’assassí la tensió provocada per l’acció comesa? Des de Crim i càstig que les tensions internes dels assassins, diguem-ne, “no professionals”, circumstancials, tenen el seu lloc a la literatura. Cada vegada que un novel·lista ens ho proposa hem de fer atenció al nou espai, al nou temps, al nou assassí, i veure què ens ofereix com a novetat. A Tres dies i una vida, la principal és que l’assassí és un nen (no descobrim res), cosa que permet a l’autor endinsar-se per uns camins més dramàtics i psicològics però menys salvatges que en anteriors ocasions. Es difícil ficar-se al cap d’un nen que ha matat. I Pierre Lemaitre se’n surt prou bé.