MINÚCIES

L’atiador

L’atiador / WIKIPEDIA Zoom

Solem pensar que els homes de lletres i de ciències, acadèmics i erudits, es comporten entre si amb l’educació que es pressuposa en gent de molta cultura i gran intel·ligència. Però no és ben bé així. La saviesa actua com una mena de parament narcisístic que protegeix en especial un determinat estol de persones, els savis, que són habitualment molt febles en tots els camps, llevat del terreny de la pròpia saviesa.

Això que ara explicaré va succeir el 21 d’octubre de 1946 en una vetllada filosòfica al Club de Ciències Morals del King’s College de Cambridge, en què van trobar-se, per única vegada, Bertrand Russell, Ludwig Wittgenstein i Karl Popper, tres de les grans figures del pensament de la primera meitat del segle XX. Hi havia més gent. Wittgenstein i Popper, que eren jueus tots dos i procedien, el primer, d’una de les famílies més riques de Viena, i el segon, d’una de classe mitjana amb molta cultura, s’havien engrescat en una discussió filosòfica de gran calibre.

Wittgenstein significava, i significa, un dels punts àlgids de la filosofia formal, o analítica, del continent: se’n troben senyals, encara avui, a la Universitat de Cambridge. Popper, l’autor d’un dels grans llibres de teoria política del segle, La societat oberta i els seus enemics, tirava més aviat a la tradició anglesa empírica i liberal, molt ancorada en la sociologia del coneixement.

Popper havia exposat el que segons ell eren els problemes fonamentals de la filosofia, i Wittgenstein, que passava pel sedàs de la lògica qualsevol expressió verbal referida a les qüestions filosòfiques, havia perdut la paciència. Neguitós o fastiguejat per les teories menys exactes del seu col·lega Popper, ja feia estona que jugava amb l’atiador de la llar de foc, d’aquelles que posseeixen tantes estances de les antigues universitats angleses. Va arribar un moment que Wittgenstein, que ja no podia reprimir-se, va treure l’atiador del foc i el va començar a brandar contra Popper: una escena tirant a poc acadèmica. El públic estava esborronat.

Bertrand Russell va mirar de posar pau en aquella escena i en l’actitud amenaçadora de Wittgenstein, que era justament el president del Club. Va entrar en la disputa perquè ja s’havien dit penjaments, ell i Wittgenstein, i perquè Popper era allà en qualitat de professor convidat. De manera que li va dir al seu col·lega de Cambridge: “Wittgenstein, faci el favor de deixar estar d’una vegada aquest atiador”. Wittgenstein el va llançar altra vegada al foc, i va sortir de l’habitació fet una fúria, més vermell que les brases.

Ja ho veieu; coses que passen entre gent de la més gran saviesa: per poc l’un no mata l’altre!