MINÚCIES

L’Univers

L’Univers / GETTY Zoom

Explica Eugeni d’Ors que un dia, un que feia una conferència sobre astronomia va dir que el Sol s’extingiria d’aquí cinc mil milions d’anys, cosa ben certa. Hi havia dos amics que seien de costat, i un d’ells sordejava. Com que no havia sentit gaire bé aquesta afirmació, tot esverat li va preguntar al seu company: “Què ha dit?” L’altre va fer: “Que el Sol i tota la vida a la Terra s’acabaran d’aquí cinc mil milions d’anys”. “Ah! -va respondre l’altre-. M’he espantat. Havia entès d’aquí cinc milions d’anys!” I va fer un respir de tranquil·litat.

No sé quina idea tenia aquell home de l’extensió de la vida humana, fins i tot de les generacions, dels segles i dels mil·lennis. La nostra civilització, la que ve de la cultura mesopotàmica (literalment, en grec, entre dos rius, el Tigris i l’Eufrates), té una antiguitat d’entre cinc i sis mil anys, a l’inici del neolític. D’ella provenen les grans cultures mediterrànies que coneixem, inclosa la grega i la romana, que són, des del punt de vista d’un historiador de l’Univers, cultures molt efímeres, de poca importància si es compara el paleolític amb el neolític. Quedar alleujat perquè tot s’acabarà d’aquí cinc mil milions anys és, si fa no fa, el mateix que d’aquí tres o cinc mil anys. Qui sap on pararem llavors tots plegats, suposant que un meteorit no acabi amb la vida al nostre planeta el dia menys pensat, o que la Terra deixi de donar animals i plantes a causa del canvi climàtic en cosa de centúries.

Sigui com vulgui, si aquell home que es va esverar hagués estudiat una mica les lleis de l’Univers i la relació entre espai, temps, matèria i velocitat, podria haver pensat que, quan el sol es refredi, encara quedaran molts sistemes solars i moltes galàxies -innumerables de moment per a la nostra percepció- que podrien assegurar perfectament la supervivència dels humans. Només caldrà desplegar un tros més la tècnica perquè puguem visitar galàxies que ara ens resulten desconegudes, i “trasplantar-hi”, com qui diu, la civilització humana. Per això no s’acaba d’entendre que els homes vulguin ara arribar a Mart, quan el millor seria avançar-se a la destrucció del Sistema Solar -perquè cinc mil milions d’anys passen de seguida- i explorar galàxies desconegudes, amb astres i planetes de durada assegurada.

D’aquestes suposicions i fantasies ha viscut molta literatura, des de Llucià de Samòsata -que ja va escriure un viatge a la Lluna al segle II dC- fins a les guerres intergalàctiques del cine més recent. Passant, és clar, per Jules Verne.