ELS LLIBRES I LES COSES

Josep Benet, la feblesa indestructible

Josep Benet,  La feblesa indestructible / EFE Zoom

La biografia que Jordi Amat ha escrit sobre Josep Benet, Com una pàtria (Ed. 62), m’ha emocionat. És un gran llibre per a un gran personatge. Com tanta gent, en la figura de Benet jo hi vaig veure un mestre. I llegint aquestes pàgines, hi he reconegut i m’ha fet entendre millor l’enigmàtica feblesa indestructible de la més decisiva figura de l’antifranquisme, l’home que, format espiritualment i nacionalment a redós de Montserrat i partint de la democràcia cristiana del període republicà, en els anys foscos de la dictadura va forjar i treballar incansablement per la idea d’un sol poble i va acabar el seu protagonisme polític en la primera Transició de la mà dels hereus del comunisme, els que havien empaitat els seus amics capellans durant la guerra.

És aquest Benet que vol abraçar tot el país en la seva persona, aquest intel·lectual d’acció (advocat, historiador, promotor cultural, activista cívic...) que s’imposa la missió de liderar el redreçament de Catalunya, aquest lluitador tossut i inflexible, el que apareix en aquest llibre en tota la seva complexitat psicològica i política.

L’obra, de més de 500 pàgines, densa en informació, detallista i alhora panoràmica, és tanmateix més que el retrat biogràfic d’un home: amb Benet al centre, és un immens fris de l’antifranquisme que inclou un magnífic estol de secundaris, entre els quals destaquen els expresidents Jordi Pujol i Josep Tarradellas, però també l’historiador Jaume Vicens Vives, l’abat Aureli M. Escarré, l’empresari i mecenes Fèlix Millet, l’escriptor i advocat Maurici Serrahima i el també escriptor i activista Albert Manent, entre molts d’altres.

Sens dubte, el protagonisme, el morbo, se l’endú el triangle Benet-Pujol-Tarradellas, una triple relació conflictiva de la qual Amat revela documents d’una alta càrrega política i humana rere els quals, en realitat, bateguen molt més els personalismes (tots tres aspiraven al mateix: a encapçalar el restabliment democràtic a Catalunya) que no pas les diferències ideològiques. Al capdavall eren, fonamentalment, tres nacionalistes amb vocació d’integrar la immigració i de superar les ferides de la guerra. Cap d’ells no era marxista, tot i que Benet, que havia combatut la interpretació marxista del catalanisme a càrrec de Jordi Solé Tura, acabés sent company de viatge del PSUC. Benet també va ser el més honestament partidari de la política unitària, que el portaria a ser el senador més votat de la jove democràcia.

Tot el que va fer i com ho va fer

La seva trajectòria és impressionant. Tant pel molt que va fer com per com ho va fer: partint de zero, d’una condició humil, sense escalf familiar (quasi no va conèixer el seu pare, allunyat de la família, i va conviure ben poc amb la mare), amb una joventut marcada per la guerra, sempre patint pels diners. Obsessivament, imbuït d’una gran fe, amb el suport incondicional de la seva esposa Florència (no van tenir fills), va dedicar la vida a la reconstrucció nacional de Catalunya. Des de l’acció, el pensament i l’escriptura.

El seu segell inconfusible és al darrere de la conversió de Pujol i Escarré en símbols de la resistència catalanista, de la campanya contra Galinsoga, de la creació de la Nova Cançó, de la campanya Volem bisbes catalans, de la defensa de tants presos antifranquistes (des de la dona de Comorera fins a Jordi Carbonell o Xirinacs), de l’eclosió dels altres catalans de Candel, de l’obra de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis, de la creació d’Òmnium i el Premi d’Honor, de les Edicions Catalanes de París, de l’Assemblea de Catalunya... Ho pensava tot i era arreu. Suggeria, impulsava, dirigia, es mullava. I quan no es feien les coses com ell volia, se n’apartava. Però sempre hi tornava, incombustible.

Indestriable de l’acció, hi ha, també, la seva obra escrita, la d’un historiador que, com bé destaca Amat, treballa pensant tant en el passat com en el present i el futur: destaquen el llibre decisiu sobre Maragall i la Setmana Tràgica, l’obra amb Casimir Martí sobre la classe obrera catalana al segle XIX, el monumental volum sobre l’intent de genocidi franquista de la cultura catalana i les biografies sobre cinc afusellats pel franquisme que representen tot el ventall ideològic del catalanisme: Companys, Carrascoi Formiguera, Carles Rahola, Joan Peiró i Domènec Latorre.

Amat ha fixat el pensament, la trajectòria i la influència de Josep Benet i l’ha situat com una baula essencial en la continuïtat, sense concessions, de la cultura catalana i del catalanisme polític durant la dictadura. Sense la seva persistent tossuderia, avui segurament el país no estaria disposat a exercir el dret a l’autodeterminació que ell tant va defensar.