MINÚCIES
Llegim Opinió 23/09/2017

Josafat

i
Jordi Llovet
2 min
Josafat

Les Edicions de la Ela Geminada, tota minúscula però amb un criteri tan assaonat com el d’Oriol Ponsatí-Murlà, acaba d’enviar a les llibreries la narració (dita de vegades “novel·la”) de Prudenci Bertrana Josafat, bàsicament segons l’edició de Jordi Cornudella per a Edicions 62, del 2014. L’obra es presenta, i és d ’agrair, amb els gravats que Alfred Kubin hi va posar en una traducció alemanya de l’any 1918. Aquesta és la novetat.

Prudenci Bertrana va presentar aquesta seva narració a la Festa de la Bellesa, de Palafrugell, l’any 1905, però no va rebre el premi: se’l va endur Pous i Pagès -que anys més tard es va fer passar, amb molta barra, per l’autor de Josafat a l’edició alemanya-, per un llibre que no ha fet fortuna, L’home bo, a diferència del de Bertrana. Això dona una idea de quin era el panorama literari català cap al final del Modernisme: malgrat que en el camp de les arts plàstiques i de l’arquitectura s’havien fet coses amb molta gosadia, el camp literari, que és més explícit, era circumspecte, carca i purità. Hi ha excepcions, com Bertrana o Juli Vallmitjana -aquest, vindicador dels gitanos i dels baixos fons barcelonins- i no gaires més.

I és que Catalunya ha tingut sempre molta prevenció davant un fenomen que, en especial entre els francesos, corria des de feia decennis per les lletres de molts països del continent, és a dir, el Mal, amb majúscula. Baudelaire va ser llegit a Catalunya des de finals del segle XIX, com ho van ser els Verlaine i Rimbaud més impúdics, el diabòlic Barbey d’Aurevilly, potser Lautréamont, amic de la prostitució, o el fantasiós Edgar Allan Poe. El Mal s’havia instal·lat a les lletres d’arreu com a darrera, desesperada, reacció contra els pensaments encara càndids d’una burgesia embrutida i hipòcrita: mon semblable, mon frère.

Al nostre país això feia tanta nosa que quan es va saber que Verdaguer practicava els exorcismes al carrer dels Mirallers de Barcelona, el van suspendre a divinis : com si el mal no fos altra cosa que l’altre costat del bé. Són bessons. Maragall, que formava part d’aquell jurat del premi que hem dit, va preferir L’home bo, però, amable com era, va escriure a Bertrana: “M’ha fet goig de veure el seu fortíssim Josafat formant un llibre imprès”.

A la llarga, però, moltes coses de Bertrana s’han imposat per damunt de Pous i Pagès, i d’altres. Això sí: ara, com fa més de cent anys, els lectors catalans s’estimen més el fino liete de les òperes més tronades que l’explosió del geni verbal i la impudícia. Quin gran llibre excepcional a la nostra literatura!

stats