HE LLEGIT NO SÉ ON

Fer-se escoltar no sempre és fàcil

Fer-se escoltar no sempre és fàcil / ARCÀDIA Zoom

L’acudit de la senyoreta Triggs no fa gens de gràcia

Les veus de les dones no se solen sentir en públic. O no parlen o no se les escolta. Passa encara avui allò que retratava un acudit publicat fa temps en un setmanari britànic d’humor i sàtira. El moderador d’una trobada diu: “És un suggeriment excel·lent, senyoreta Triggs. Potser algun dels homes presents el voldria fer”.

Molt em temo que totes -incloses les que vam créixer convençudes que la de la igualtat era una lluita superada- ens hem sentit més d’un cop senyoreta Triggs, ja sigui en una reunió de feina o de veïns de l’escala. La professora Mary Beard ho veu així: “Si hi ha una cosa que sabem que uneix les dones de tots els entorns, de tots els colors polítics, en tota mena de sectors i professions, és la típica experiència de la intervenció fracassada; estàs en una reunió, fas una aportació, hi ha un breu silenci i després d’uns quants segons incòmodes un home o altre reprèn el fil just allà on ho havia deixat: «El que deia és que...». És ben bé com si no haguessis obert la boca”.

És ben bé que el debat públic continua sent testosterònic. Les poques dones que aconsegueixen fer sonar amb força la seva veu sovint imiten aspectes de la retòrica masculina. “Fer que les dones fingeixin que són homes pot ser un pedaç per salvar la situació, però no va al cor del problema”, observa Mary Beard.

Catedràtica de clàssiques a la Universitat de Cambridge i divulgadora de l’antiguitat romana, Beard ha vingut a Barcelona per presentar a la Setmana del Llibre en Català La veu i el poder de les dones (Arcàdia). El volum, molt recomanable, recull dues conferències seves sobre l’exclusió femenina de l’esfera pública.

La sort de tenir la desgràcia d’haver sumat molts lectors

Per aquells capricis de l’atzar, la participació de Mary Beard a la Setmana del Llibre coincideix en el calendari amb la del novel·lista nord-americà Paul Auster. Tots dos agafaran el micròfon aquest dissabte 9 de setembre: al migdia ell, al vespre ella. Reconec que, en ser conscient de la coincidència, vaig alertar l’editora d’Arcàdia, Montse Ingla, des de la por -prou fonamentada, crec- que Auster eclipsés Beard en la repercussió mediàtica dels dos actes.

Diguem-ho tot: Paul Auster ha passat per la capital catalana i s’ha fet sentir, però també hem hagut de sentir que està sobrevalorat, que no n’hi ha per tant, que se’n parla massa i que la bona de veritat és la seva dona, Siri Hustvedt. Auster té la sort de tenir la desgràcia d’haver triomfat, d’haver connectat amb el públic, i això és una cosa que rarament se’t perdona, en el gremi editorial. Els mateixos que fa anys defensaven Paul Auster perquè només el coneixien ells van córrer a distanciar-se’n així que va esdevenir massa popular per seguir sent un nom de culte.

Una veu fresca, precisa i desacomplexada

També n’hi ha que opinen que la Setmana del Llibre hauria de centrar-se només en autors catalans, i aquí no hi cabrien ni Paul Auster ni Mary Beard. Però la presència d’escriptors estrangers es pot interpretar com un signe de normalitat i bona salut. I una cosa no treu l’altra: hi ha autors d’aquí la mar de potents que potser no necessiten tanta sobreprotecció.

Per exemple, em sembla d’allò més interessant la veu -fresca, precisa, desacomplexada- de Maria Guasch (Begues, 1983), autora de la novel·la Els fills de Llacuna Park, publicada per L’Altra Editorial. T’hi trobes perles com aquesta: “Ningú no sap com pot sentir-se de mortificat algú que fa bona cara i somriu, i que retorna mansament al seu lloc de sempre i accepta que el posin d’exemple de persona discreta, treballadora i constant”.