MINÚCIES

D’Annunzio

D’Annunzio / GETTY Zoom

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d’anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s’havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d’ell mateix, s’estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.

D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L’innocente. Un dia, els diaris d’Itàlia van publicar la notícia que havia caigut del cavall fent una passejada, i que el seu estat era greu. Els seus amics van córrer a casa seva per interessar-se per la seva salut. El van trobar tan tranquil. “Home -van dir-, que no estaves tan malament?” Ell va respondre: “Jo mateix he publicat la notícia. Tenia ganes de rebre visites”.

En una ocasió va contractar dos mariners perquè pilotessin un vaixell d’un conegut seu; però va resultar que cap dels dos en sabia, de navegar amb aquella mena de barca. Com que eren tan inexperts, el vaixell va estar punt de bolcar, i D’Annunzio i el seu amic, a punt d’ofegar-se. Però van arribar a port, al final, sans i estalvis. Llavors els van preguntar: “Com se us ha acudit contractar aquests dos mariners, que no saben navegar?” D’Annunzio, amb gran èmfasi, que era el que sempre gastava, va dir que els havia agafat pels noms que tenien: Valente Valori i Domenico Santilozzo. “I això què hi fa?”, li van preguntar. L’escriptor va respondre: “A la gent vulgar els és igual una cosa així, però un poeta en té prou trobant dues persones amb uns noms tan bonics per contractar-los per al que sigui”. Això passa molt sovint, en el món de les lletres. Mallarmé, per exemple, adorava la paraula francesa abolir. I va fer poemes sencers només pel gust de fer-la servir graciosament. Coses dels poetes!